Alguna nit em perdo dins d'un vers amic
i vaig fent i refent un ritme antic,
no trobo cap sortida i vaig topant
de cap amb tots els peus i les paraules,
però no sé d'on ve aquesta insistència.
Entre febre i punyides torno a ser
un rebaixí vermell que ressegueix
sense mesura un vell socó podrit,
que no se sap si acabarà d'adob,
amb lent i progressiu desgel terrós,
o l'ha d'empassar el foc de la caldera
per curar un implacable fred d'abans.
De cop, petarrelleja el foc i sé
que algun insecte mor rostit i es perd
com un record.
Jordi Julià, Planisferi lunar, editorial Moll, 2007.
«Se vogliamo che tutto rimanga come è, bisogna che tutto cambi», Tomasi di Lampedusa, Il Gattopardo.
17/12/2008
15/12/2008
Bon aniversari
Descripció d’un segon
Cap trajectòria no s’interromp
Les intensitats no disminueixen
Les evolucions es forgen
Les radiacions es propaguen
Els sons s’articulen
Les llengües agonitzen
Les gestacions no retrocedeixen
Cap òrbita no s’improvisa
Dilatar el temps és fàcil
(tot depèn de la velocitat de lectura)
Montserrat Costas
Cap trajectòria no s’interromp
Les intensitats no disminueixen
Les evolucions es forgen
Les radiacions es propaguen
Els sons s’articulen
Les llengües agonitzen
Les gestacions no retrocedeixen
Cap òrbita no s’improvisa
Dilatar el temps és fàcil
(tot depèn de la velocitat de lectura)
Montserrat Costas
11/12/2008
Cridar
Hi ha persones que criden parlant,
que creuen que cridant les coses se senten més endins,
com un ganivet que s'enfonsa a la carn.
Cridant senten que són poderoses,
que poden imposar les seves idees,
tant se val si són o no raonades,
per sobre de qui escolta o qui vol dialogar.
Hi ha persones que creuen que el món és dolent,
que són víctimes de mals, reals o imaginaris,
i necessiten ser sempre el centre de la vida,
ja sigui seva o de qualsevol altre,
com una forma de domini lent i punyent,
que arrossega com el fang de les riades.
Criden perquè no s'escolten,
perquè no escolten els altres,
ni tan sols els que diuen estimar.
Criden perquè és l'únic que poden fer,
perquè no tenen el poder de la paraula realment,
no saben que parlar no és escriure per descobrir als altres
com som de sensibles i humans,
que parlar no és dir t'estimo a algú i
sortir al carrer apunyalant vianants.
Parlar és ser sempre algú amb el domini
suficient com per saber en tot moment
que mai dels mais no es pot cridar ningú.
De vegades, hi ha persones que l'orgull
els impedeix autoavaluar-se i baixar als inferns
més profunds per fer un acte de pura rectificació.
Afortunadament, el temps sempre juga a favors dels justos.
I el rellotge ja ha començat a comptar.
23/11/2008
Adiós a Hölderin
Ya no se dice oh rosa, ni
apenas rosa sino con vergüenza; ¿con vergüenza
a qué? ¿a exagerar
unos pétalos, la
hermosura de unos pétalos?
Serpiente se dice en todas las lenguas, eso
es lo que se dice, serpiente
para traducir mariposa porque también la
frágil está proscrita
del paraíso. Computador
se dice con soltura en las fiestas, computador
por pensamiento.
Lira, ¿qué será
lira?, ¿hubo
alguna vez algo parecido
a una lira? ¿una muchacha
de cinco cuerdas por ejemplo rubia, alta, ebria, levísima,
posesa de la hermosura cuya
transparencia bailaba?
Qué canto ni canto, ahora se exige otra
belleza: menos alucinación
y más droga, mucho más droga. ¿Qué es eso de
acentuar la E de Érato, o de Perséfone? Aquí se trata
de otro cuarzo más coherente sin
farsa fáustica, ni
Coro de las Madres, se acabó
el coro, el ditirambo, el célebre
éxtasis, lo Otro, con
Maldoror y todo, lo sedoso y
voluptuoso del pulpo, no hay más
epifanía que el orgasmo.
Tampoco es posible nombrar más a las estrellas, vaciadas
como han sido de su fulgor, muertas,
errantes, ya sin enigma,
descifradas hasta las vísceras por los
instrumentos que vuelan de galaxia en
galaxia.
Ni es tan fácil leer en el humo lo
Desconocido; no hay Desconocido. Abrieron la
tapa del prodigio del
seso, no hay nada sino un poco
de pestilencia en el coágulo del
Génesis alojado ahí. Voló el esperma
del asombro.
Gonzalo Rojas
14/11/2008
L'estrany futur
Ara que els déus ja han mort
què farem els homes
incrèduls
sense aquella tan ferma antiga esperança?
eren tranquils
amables
aquells temps mancats de dubtes
litúrgics
ara però que els déus ja han mort
que ja no hi són
quin ens serà als homes el nou nord
el just comport?
a punt de néixer
sense cap déu
innominada
desconeguda
s’alça sobre el nostre esperit la nova era
l’estrany futur.
Jordi Gabarró
què farem els homes
incrèduls
sense aquella tan ferma antiga esperança?
eren tranquils
amables
aquells temps mancats de dubtes
litúrgics
ara però que els déus ja han mort
que ja no hi són
quin ens serà als homes el nou nord
el just comport?
a punt de néixer
sense cap déu
innominada
desconeguda
s’alça sobre el nostre esperit la nova era
l’estrany futur.
Jordi Gabarró
03/11/2008
Ser infeliz de Frank Kafka
Cuando ya eso se había vuelto insoportable -una vez al atardecer, en noviembre-, y yo me deslizaba sobre la estrecha alfombra de mi pieza como en una pista, estremecido por el aspecto de la calle iluminada, me di vuelta otra vez, y en lo hondo de la pieza, en el fondo del espejo, encontré no obstante un nuevo objetivo, y grité, solamente por oír el grito al que nada responde y al que tampoco nada le sustrae la fuerza de grito, que por lo tanto sube sin contrapeso y no puede cesar aunque enmudezca; entonces desde la pared se abrió la puerta hacia afuera así de rápido porque la prisa era, ciertamente, necesaria, e incluso vi los caballos de los coches abajo, en el pavimento, se levantaron como potros que, habiendo expuesto los cuellos al enemigo, se hubiesen enfurecido en la batalla.
Cual pequeño fantasma, corrió una niña desde el pasillo completamente oscuro, en el que todavía no alumbraba la lámpara, y se quedó en puntas de pie sobre una tabla del piso, la cual se balanceaba levemente encandilada en seguida por la penumbra de la pieza, quiso ocultar rápidamente la cara entre las manos, pero de repente se calmó al mirar hacia la ventana, ante cuya cruz el vaho de la calle se inmovilizó por fin bajo la oscuridad. Apoyando el codo en la pared de la pieza, se quedó erguida ante la puerta abierta y dejó que la corriente de aire que venía de afuera se moviese a lo largo de las articulaciones de los pies, también del cuello, también de las sienes. Miré un poco en esa dirección, después dije: "buenas tardes", y tomé mi chaqueta de la pantalla de la estufa, porque no quería estarme allí parado, así, a medio vestir. Durante un ratito mantuve la boca abierta para que la excitación me abandonase por la boca. Tenía la saliva pesada; en la cara me temblaban las pestañas. No me faltaba sino justamente esta visita, esperada por cierto. La niña estaba todavía parada contra la pared en el mismo lugar; apretaba la mano derecha contra aquélla, y, con las mejillas encendidas, no le molestaba que la pared pintada de blanco fuese ásperamente granulada y raspase las puntas de sus dedos. Le dije:
-¿Es a mí realmente a quien quiere ver? ¿No es una equivocación? Nada más fácil que equivocarse en esta enorme casa. Yo me llamo así y asá; vivo en el tercer piso. ¿Soy entonces yo a quien usted desea visitar?
-¡Calma, calma! -dijo la niña por sobre el hombro-; ya todo está bien.
-Entonces entre más en la pieza. Yo querría cerrar la puerta.
-Acabo justamente de cerrar la puerta. No se moleste. Por sobre todo, tranquilícese.
-¡Ni hablar de molestias! Pero en este corredor vive un montón de gente. Naturalmente todos son conocidos míos. La mayoría viene ahora de sus ocupaciones. Si oyen hablar en una pieza creen simplemente tener el derecho de abrir y mirar qué pasa. Ya ocurrió una vez. Esta gente ya ha terminado su trabajo diario; ¿a quién soportarían en su provisoria libertad nocturna? Por lo demás, usted también ya lo sabe. Déjeme cerrar la puerta.
-¿Pero qué ocurre? ¿Qué le pasa? Por mí, puede entrar toda la casa. Y le recuerdo; ya he cerrado la puerta; créalo. ¿Solamente usted puede cerrar las puertas?
-Está bien, entonces. Más no quiero. De ninguna manera tendría que haber cerrado con la llave. Y ahora, ya que está aquí, póngase cómoda; usted es mi huésped. Tenga plena confianza en mí. Lo único importante es que no tema ponerse a sus anchas. No la obligaré a quedarse ni a irse. ¿Es que hace falta decírselo? ¿Tan mal me conoce?
-No. En realidad no tendría que haberlo dicho. Más todavía: no debería haberlo dicho. Soy una niña; ¿por qué molestarse tanto por mí?
-¡No es para tanto! Naturalmente, una niña. Pero tampoco es usted tan pequeña. Ya está bien crecidita. Si fuese una chica no habría podido encerrarse, así no más, conmigo en una pieza.
-Por eso no tenemos que preocuparnos. Solamente quería decir: no me sirve de mucho conocerle tan bien; sólo le ahorra a usted el esfuerzo de fingir un poco ante mí. De todos modos, no me venga con cumplidos. Dejemos eso, se lo pido, dejémoslo. Y a esto hay que agregar que no lo conozco en cualquier lugar y siempre, y de ninguna manera en esta oscuridad. Sería mucho mejor que encendiese la luz. No. Mejor no. De todos modos, seguiré teniendo en cuenta que ya me ha amenazado.
-¿Cómo? ¿Yo la amenacé? ¡Pero por favor! ¡Estoy tan contento de que por fin esté aquí! Digo "por fin" porque ya es tan tarde. No puedo entender por qué vino tan tarde. Además es posible que por la alegría haya hablado tan incongruentemente, y que usted lo haya interpretado justamente de esa manera. Concedo diez veces que he hablado así. Sí. La amenacé con todo lo que quiera. Una cosa: por el amor de Dios, ¡no discutamos! ¿Pero, cómo pudo creerlo? ¿Cómo pudo ofenderme así? ¿Por qué quiere arruinarme a la fuerza este pequeño momentito de presencia suya aquí? Un extraño sería más complaciente que usted.
-Lo creo. Eso no fue ninguna genialidad. Por naturaleza estoy tan cerca de usted cuanto un extraño pueda complacerle. También usted lo sabe. ¿A qué entonces esa tristeza? Diga mejor que está haciendo teatro y me voy al instante.
-¿Así? ¿También esto se atreve a decirme? Usted es un poco audaz. ¡En definitiva está en mi pieza! Se frota los dedos como loca en mi pared. ¡Mi pieza, mi pared! Además, lo que dice es ridículo, no sólo insolente. Dice que su naturaleza la fuerza a hablarme de esta forma. Su naturaleza es la mía, y si yo por naturaleza me comporto amablemente con usted, tampoco usted tiene derecho a obrar de otra manera.
-¿Es esto amable?
-Hablo de antes.
-¿Sabe usted cómo seré después?
-Nada sé yo.
Y me dirigí a la mesa de luz, en la que encendí una vela. Por aquel entonces no tenía en mi pieza luz eléctrica ni gas. Después me senté un rato a la mesa, hasta que también de eso me cansé. Me puse el sobretodo; tomé el sombrero que estaba en el sofá, y de un soplo apagué la vela. Al salir me tropecé con la pata de un sillón. En la escalera me encontré con un inquilino del mismo piso.
-¿Ya sale usted otra vez, bandido? -preguntó, descansando sobre sus piernas bien abiertas sobre dos escalones.
-¿Qué puedo hacer? -dije-. Acabo de recibir a un fantasma en mi pieza.
-Lo dice con el mismo descontento que si hubiese encontrado un pelo en la sopa.
-Usted bromea. Pero tenga en cuenta que un fantasma es un fantasma.
-Muy cierto: ¿pero cómo, si uno no cree absolutamente en fantasmas?
-¡Ajá! ¿Es que piensa usted que yo creo en fantasmas? ¿Pero de qué me sirve este no creer?
-Muy simple. Lo que debe hacer es no tener más miedo si un fantasma viene realmente a su pieza.
-Sí. Pero es que ése es el miedo secundario. El verdadero miedo es el miedo a la causa de la aparición. Y este miedo permanece, y lo tengo en gran forma dentro de mí.
De pura nerviosidad, empecé a registrar todos mis bolsillos.
-Ya que no tiene miedo de la aparición como tal, habría debido preguntarle tranquilamente por la causa de su venida.
-Evidentemente, usted todavía nunca ha hablado con fantasmas; jamás se puede obtener de ellos una información clara. Eso es un de aquí para allá. Estos fantasmas parecen dudar más que nosotros de su existencia, cosa que por lo demás, dada su fragilidad, no es de extrañar.
-Pero yo he oído decir que se les puede seducir.
-En ese punto está bien informado. Se puede. ¿Pero quién lo va a hacer?
-¿Por qué no? Si es un fantasma femenino, por ejemplo -dijo, y subió otro escalón.
-¡Ah, sí...! -dije-, pero aún así no vale la pena. Recapacité.
Mi vecino estaba ya tan alto que para verme tenía que agacharse por debajo de una arcada de la escalera.
-Pero no obstante -grité-, si usted ahí arriba me quita mi fantasma, rompemos relaciones para siempre.
-¡Pero si fue solamente una broma! -dijo, y retiró la cabeza.
-Entonces está bien -dije.
Y ahora sí que, a decir verdad, podría haber salido tranquilamente a pasear; pero como me sentí tan desolado preferí subir, y me eché a dormir.
10/10/2008
Poema transcendent
Hi ha qui evita, com una pesta o un conjur,
l'excessiva transcendència del discurs:
el verb alat, la idea ignota
o, ras i curt,
tot allò que vagi més enllà
dels tràfecs quotidians.
N'hi ha, tanmateix, que diuen molt
-o poc- sense dir res.
Res a dir:
si diuen res.
Però n'hi ha també que ho afirmen
com un mèrit o una gràcia
en acord disminuït:
galls infatuats en el corral
de l'estupidesa i la buidor;
o, pitjor encara, intel·ligentment malignes
per quatre monedes rovellades
i una mica de brillantor a un ego trist.
El retaule podria titular-se
la ignorància és atrevida
o el modus vivendi de la inanitat:
condició postmoderna
amb la immanència del vent
que no destorba l'oïda,
o agitació d'àlbers rere la tanca
que és entrevista en el llindar
d'allò evident que mai no ho és.
Qui no mira més enllà
-o qui no veu més coses
en l'aparença del visible-
no pot dir-se, mai, poeta.
Allò senzill, altrament, sempre és
allò transcendent:
tothom pot veure-ho
si té els ulls de mirar.
O si captura, obsés,
la visió fugissera i resplendent.
Perquè mai s'ha de confondre
la pròpia incompetència
amb un cànon esbravat:
aquí, o a Sant Petersburg,
el vi dolent rebaixat amb gasosa
és beuratge peleón de quatre xavos.
I poca cosa més.
Així doncs, que cadascú es qualifiqui a si mateix
com més li plagui.
I que la mentida esdevingui el flagell
de la pròpia impotència.
Encara que això soni, d'entrada,
massa transcendent.
Lluís Calvo
03/10/2008
Qui escriu?
És curiós arribar a les paraules escrites per gent que coneixes en un àmbit concret. És com entrar d'amagat a casa seva, al seu terreny, sense demanar permís. De vegades, confirmes trets d'un caràcter que intueixes; de vegades, coneixes facetes que no podies haver sospitat mai.
Em sembla positiu i negatiu alhora mostrar-nos sense embuts en un medi com aquest.
Hi ha encara molta lectura autobiogràfica i no sempre es fa l'exercici de reconsiderar el que es llegeix com una tria i una selecció de les moltes cares que tenim, una d'aquestes la creativa (lligada a la ficció).
Possiblement escriure pot anar molt bé per a molta gent, però de vegades les paraules es torcen i traspassen límits.
No sé si veritablement algú pot escriure tot allò que li plau sense cap limitació prèvia. És un exercici que encara no he llegit de ningú.
30/09/2008
Aprendre per saber-se desprendre
Aprendre
que res no acaba si dintre meu abans no acaba,
que el sol no es pon sense tornada si en el teu cor esclata l’alba.
Aprendre que l’esperança és mentida si no hi ha cada dia un esforç pel nou demà.
Aprendre a estimar-se la vida quan la vida fa mal.
Aprendre
que si un infant mata la meva mà no és massa estranya,
què n’és, de trist, si un infant mata enllà i aquí mor la tendresa.
Aprendre que potser aquesta tristesa és només un refugi per no dir-se a un mateix
que és tant més trist, perquè és tan necessari, és tant més trist.
Aprendre
que en certesa res no tinc si no m’ho dónes.
A fer que el cor sempre es commogui pel fràgil gest de la bellesa.
Aprendre que sóc només si existeixes i és aquesta mesura la que vull i em defineix.
Aprendre per saber-se desprendre, vet aquí el vell secret.
Aprendre...
Lluís Llach
16/09/2008
Un llibre fascinant
"He viscut sempre perdut dins d'una jungla d'interrogants, sense tocar parets, orfe de certeses. Sempre he triat camins abruptes. Camins ignots amb destinació ignota. Avance quan no sé on vaig. No sé mai on vaig. Cada matí comence una pel·lícula de què ignore la fi."
Manuel Baixauli, L'home manuscrit
09/09/2008
Encontrar las palabras alas
L'actriu Emma Vilarasau té un web en què recull un seguit de poemes que ha recitat al llarg de la seva trajectòria professional. De tots, en destaco especialment:
Encontrar la palabra precisa
que esté en plenitud de fuerzas
que esté tranquila,
que no se ponga histérica
que no tenga fiebre,
que no coja depresiones,
se puede confiar en ella.
Encontrar la palabra limpia
que no ha difamado,
que no ha delatado,
que no ha participado en la persecución,
no ha dicho que lo negro es blanco.
se puede tener esperanza.
Encontrar las palabras alas
que permitieran siquiera un milímetro
alzarse por encima de todo esto.
Richard Kapowski
03/09/2008
El desprestigi de la filologia
Rudolf Ortega. Lingüista
"Avui dia, fer filologia no serveix per a res. I menys encara fer filologia catalana. Ara ens posem pedres al fetge per si el corró de Bolonya deixa la filologia catalana en filologieta, però el cert és que, ara com ara, només un centenar d’ingenus (a tot Catalunya) han triat filologia catalana com a possible carrera a la universitat. D’aquesta tendència pròxima a l’extinció se’n poden detectar moltes causes, però n’hi ha una que no vull deixar passar: l’enorme bretxa existent entre el que ofereixen els estudis de filologia i el que realment demanda el mercat de treball. Si és que ja ho deia Eugène Ionesco a la seva obra La lliçó: “La filologia mena al pitjor”.
Fa uns vint anys, quan vaig ser prou incaut per triar aquests estudis, fer filologia tenia sobretot tres possibles sortides: la docència, la correcció i la traducció. La darrera opció es va independitzar de seguida: si abans qui volia esdevenir traductor de francès estudiava filologia francesa, ara, amb la proliferació d’estudis de traducció i interpretació, la tria és molt més òbvia, sobretot perquè fa més patxoca dir que ets traductor i intèrpret que no pas dir que ets filòleg. I ara com ara ningú que vulgui traduir estudia filologia. També hi havia la docència, sobretot a la secundària, però la davallada progressiva del sistema educatiu ―amb repercussions directes en la salut mental dels docents, que són el col·lectiu més castigat per les depressions― ha actuat d’efectiu aturador de molts que abans veien la possibilitat de presentar-se a oposicions com un correlat lògic dels estudis filològics. I quedava també la correcció, que és, curiosament, una opció professional amb moltíssimes possibilitats (en editorials, empreses de serveis lingüístics, mitjans de comunicació) però que des de la talaia de la filologia es veu com la parenta pobra, si no com la formació professional d’abans, quan el que servia per a estudiar feia BUP i el ximple anava a FP (i ara vés-li al darrere...). No deixa de ser curiós que, en acabar la carrera, un filòleg no tingui les més lleugeres nocions de correcció de textos, alhora que presenten un molt millor nivell de llengua normativa els llicenciats en Traducció i Interpretació que no pas els filòlegs, que en sabran molt de gramàtica històrica o de gramàtica generativa, però que presenten llacunes preocupants en ortografia bàsica o gramàtica elemental.
I tot plegat és culpa, en bona mesura, dels cervells que organitzen els estudis filològics, orientats sobretot a l’anàlisi de l’estructura de la llengua o a la crítica literària i d’esquenes a les necessitats reals dels aspirants a professionals de la llengua, que han de bregar dia sí dia també amb la llengua real (no pas la del segle XII), amb la llengua que es publica i la que s’emet per tota mena d’ones vetllant perquè el nivell sigui, a més de correcte, acceptable.
Ells s’ho miren des de dalt, però algun dia veuran que a la trinxera no hi queda ningú."
I, malgrat tot, hi ha gent que tria aquesta carrera per diverses raons: http://es.youtube.com/watch?v=WNiCUp97sLU
22/08/2008
Torres d'ivori a prop del mar
Cases noves o antigues, àmplies, amb jardí o envoltades de bosc, en zones tranquil·les, on es pot sentir la piuladissa dels ocells... Qui viu en aquestes cases? Qui té la immensa fortuna d'habitar en aquests petits oasis?
Quan passejo pels carrers d'aquestes illes de repòs i de fortuna mai no hi veig cap ànima. I em pregunto com es deu viure en una torre d'ivori en un poble on ningú no surt a passejar.
13/08/2008
Mares adolescents
Para muchas adolescentes embarazadas, traer un niño al mundo cambiará sus vidas para bien. Un estudio elaborado en Estados Unidos muestra cómo las más jóvenes se creen preparadas para ser madres y asocian su embarazo con ciertas ventajas. Los investigadores advierten de la importancia de educar a estas chicas sobre la realidad de la maternidad. La maternidad mejorará sus relaciones personales, incluidas las de pareja, evitará que se metan en problemas y les ayudará a madurar. Eso es lo que piensan las adolescentes estadounidenses cuando se les pregunta su opinión acerca de tener un hijo, según este estudio publicado en la revista 'Pediatrics'.
Més informació: http://www.un-instraw.org/revista/hypermail/alltickers/en/1184.html
05/08/2008
A qui ho sap
A QUI HO SAP
Encara no sé si val la pena
deixar-ho tot per tu,
si despullar-me dins un clos de mirades
o tornar estimar-te
com en aquells dies passats.
Viure en la foscor d'aquell racó
on no vérem més enllà.
Tot un mar d'orgasmes
que no et pertanyen...
ressonen dins meu
-fa calor aquí dins-
Dibuixos damunt la pell que arribaren
a ser mapes.
Passos que s'escoltaven a fora
i que no volien ser sentits,
tot un joc de mirades creuades
ens traspassaven dia i nit.
Records passat per aigua
tornaran aquí dins,
potser ara comprenguis perquè...
Els records sempre són així.
Clara Fontanet
Encara no sé si val la pena
deixar-ho tot per tu,
si despullar-me dins un clos de mirades
o tornar estimar-te
com en aquells dies passats.
Viure en la foscor d'aquell racó
on no vérem més enllà.
Tot un mar d'orgasmes
que no et pertanyen...
ressonen dins meu
-fa calor aquí dins-
Dibuixos damunt la pell que arribaren
a ser mapes.
Passos que s'escoltaven a fora
i que no volien ser sentits,
tot un joc de mirades creuades
ens traspassaven dia i nit.
Records passat per aigua
tornaran aquí dins,
potser ara comprenguis perquè...
Els records sempre són així.
Clara Fontanet
29/07/2008
EILÉAN NÍ CHUILLEANÁIN
Studying the Language
On Sundays I watch the hermits coming out of their holes
Into the light. Their cliff is as full as a hive.
They crowd together onto warm shoulders of rock
Where the sun has been shining, their joints crackle.
They begin to talk after a while.
I listen to their accents, they are not all
From this island, not all old,
Not even, I think, all masculine.
They are so wise, they do not pretend to see me.
They drink from the scattered pools of melted snow:
I walk right by them and drink when they have done.
I can see the marks of chains around their feet.
I call this my work, these decades and stations —
Because, without these, I would be a stranger here.
Més informació d'aquesta poeta irlandesa:
http://ireland.poetryinternationalweb.org/piw_cms/cms/cms_module/index.php?obj_id=11162&x=1
01/07/2008
26/06/2008
La llengua amenaçada de l'imperi
"Está en peligro la lengua castellana? Sencillamente, no. Todos los datos que se publican sobre su estado de salud certifican que es excelente. Pero, de padecer algún problema, no sería por culpa de los avances arrolladores del catalán, el euskara, el gallego, el asturiano o el aranés.
Es significativo que los firmantes del manifiesto –algunos de ellos excelentes escritores, cuya autoridad estoy lejos de negar– no hayan sentido la necesidad de denunciar, muy especialmente, la obsesiva presencia del inglés en todos nuestros principales medios de comunicación, empezando por los machacantes anuncios de las televisiones. No tengo nada en contra de la lengua inglesa, faltaría más, pero sólo puedo interpretar como un síntoma de sumisión que para realzar las virtudes de un producto comercial resulte casi obligatorio decir de él algo en inglés y que los anglicismos se hayan convertido en España en un signo de distinción. Los emplean incluso aquellos que es obvio que no tienen ni pajolera idea de la lengua inglesa.
Hagan ustedes un sencillo ejercicio: cuenten los diarios, las radios y las cadenas de TV presentes en Cataluña, en Euskadi y en Galicia que se expresan en castellano y los que lo hacen en catalán, euskera y gallego. Una vez hechas las cuentas, si quieren podemos seguir hablando de todo esto."
Javier Ortiz
Per llegir-ne més:http://blogs.publico.es/eldedoenlallaga/?p=273
Foto i comentaris:http://fitmore.es/blog/category/manifesto/
10/06/2008
05/06/2008
Dones i educació
Un recull de webs i documents que aporten una visió global de l'evolució de l'educació de les dones i els reptes de futur en una societat tecnològica:
http://www.aulaintercultural.org/article.php3?id_article=239
http://www.educacionenvalores.org/article.php3?id_article=1046
http://www.stecyl.es/mujer/050307_ep_mujeres_educacion.htm
http://donaieducacio.blogspot.com/2007/05/dones-en-lescola-del-segle-xx.html
http://www.educacionenvalores.org/article.php3?id_article=734
Sylvia Ji (1982)
Sylvia Ji was born in 1982 in San Francisco to artistic parents. Ji’s interest in art was implanted at a very young age when she would look through her mother’s sketchbooks and watch her father paint. In her art, she explores themes of beauty, sexual provocation, and social notions of femininity juxtaposed against the dystopian reality of modern cities to create highly charged paintings of women. Some of her paintings are symbolic reflections of herself, portraits of people she knows or just nameless faces set in a landscape of fleeting beauty.
More information: http://www.theartprint.net/artwork.php?artist=00013
Llum
Recordem el dolor en l'altre
i les punxades que et dobleguen la voluntat.
Ens recuperem, ho sabem,
però costa tant imaginar-s'ho ara,
veure la llum, justament ara,
quan se'ns en va algú
a qui hem estimat.
És aquesta la part de la vida que no volem,
que voldríem deixar de banda, esborrar-la,
sotmetre-la al nostre desig.
No es deixa, és clar.
Avui algú ha perdut un ésser estimat i el món continua movent-se com una màquina pesant.
20/05/2008
16/05/2008
26/03/2008
Los hongos nacen en silencio...
Los hongos nacen en silencio; nacen en silencio; otros con un breve alarido, un leve trueno. Unos son blancos, otros rosados, ése es gris y parece una paloma, la estatua a una paloma, la estatua a una paloma; otros son dorados o morados. Cada uno trae -y eso es lo terrible- la inical del muerto de donde procede. Yo no me atrevo a devorarlos; esa carne levísima es pariente nuestra. Pero, aparece en la tarde el comprador de hongos y empieza la siega. Mi madre da permiso. Él elige como un águila. Ese blanco como el azúcar, uno rosado, uno gris. Mamá no se da cuenta que vende a su raza.
Marosa di Giorgio
17/03/2008
Cantando al mundo
En amor se transforma cuanto hacemos
todo lo que tocamos y sentimos,
lo que soñamos y lo que vivimos,
cuando nos vemos, cuando no nos vemos.
Ebrios de amor las alas y los remos
sólo para esas horas existimos,
abrazando los ramos, los racimos,
lo que tenemos, lo que no tenemos.
Saltan las olas, bañan las espumas
y se funden los oros con los plomos
y en la tierra final nos encontramos.
Y así unidas las luces y las brumas,
héroes por lo que somos y no somos,
cantando al mundo por el mundo vamos.
Jesús Lizano
Imatge: http://www.sophiesauzeat.com/mediac/400_0/media/Embrasse~vigne.jpg
15/02/2008
06/02/2008
El rei de la muntanya
Escolto "King of the mountain" de Kate Bush i em veig a mateixa conduint per la sinuosa carretera de Vilanova a Castellet, durant els darrers mesos d'hivern: el sol daurant el castell, les aigües del pantà immòbils, els arbres ombrejant el terra...
I el cor accelerat per no fer tard enlloc..
Quins dies més enyorats...
Imatge:http://www.diba.es/parcsn/parcs/postal.asp?id=247&parc=12&menu=193&submenu=1006
31/01/2008
Com si res...
Félix Vallotton, Femme accroupie offrant du lait à un chat, 1919
Huile sur toile - 56 x 52 cm.
Suisse, collection particulière
Han passat dos anys,
i la tarda comença
amb un hola, com estàs?
com si res,
entre la tremolor
i l'esperança,
unes paraules
o bé un silenci allargat
encara més.
I com si res,
et llegeixo amb quatre ratlles,
una cordialitat
que fa olor de recança,
però que em tempta
fins a perdre'm
i començo, de nou,
per explicar-te,
en resum,
el que ha estat
la meva vida
sense tu,
ara que sóc
algú que no coneixes
i que arriba,
com si res,
una tarda com avui.
17/01/2008
El diable, la princesa i jo
Un bell somni m'ha deixat a les portes de ciutat
dono voltes per muralles, el sol crema i jo tinc fred.
El meu somni és la princesa i una vida al seu costat.
Jo somnio, però no puc obrir les portes de ciutat.
Un diable en té les claus.
Li trucaré i em vendré.
El diable m'ha donat les claus de les portes i una cançó.
La cançó és per la princesa, conjur d´amor, m'ha d'estimar.
Un cop dins de la ciutat veig la torre on s'està.
Treu el cap per la finestra i em penjo dels seus ulls.
Ella té rínxols als cabells,
i en una galta una lluna.
Li he fet sentir la cançó i a l'ermita he entrat.
l'antic ciri s'ha banyat a les aigues del seu llac.
Si pogués jo li diria que el diable em té per ell.
Que jo sóc una mentida, però que el meu cor és sincer.
Aviat veurà la falsedat,
em deixarà i la perdré.
He quedat amb el diable vull desfer el maleït tracte.
Sé que ella m'estimaria tal com sóc i sense enganys.
Però el diable m'ha negat deixar-me ser de veritat.
I ara espero la bondat de la princesa de ciutat.
No vull morir lluny lluny lluny del seu costat,
volaré fins la torre de ciutat.
No vull morir lluny lluny lluny del seu costat,
volaré fins la torre de ciutat.
Roger Mas
http://www.rogermas.net/portal.htm
Imatge: http://bettinaperroni.blogspot.com/2007_07_01_archive.html (blog interessant)
13/01/2008
Mirall trencat
"El mirall s'havia trencat.
Els bocins s'aguantaven en el marc, però uns quants havien saltat a fora. Els anava agafant i els anava encabint en els buits on li semblava que encaixaven. Les miques de mirall, desnivellades, reflectien les coses tal com eren? I de cop a cada mica de mirall veié anys de la seva vida viscuda en aquella casa."
Mercè Rodoreda, Mirall trencat.
A voltes tens el mirall de cara,
de qui no pots amaga-te i et mira insistent.
Et compta les marques de les hores
i els dies, et troba arraulides les pors
sota els plecs d'una ganyota,
el pols de les temples que s'accelera
quan et sents descoberta.
Algú sap com tapar-li el fred?
Per més que el cobreixo de teles,
s'esmuny per terra, apareix als vidres
de les finestres, reneix a l'aigua de la pica
a la velocitat d'un llampec.
Voldria desfer-me'n o llençar-lo pel balcó,
que emprenyi els núvols o s'estavelli contra la pluja,
deixar-lo sense defenses i alliberar-me del seu embruix.
Però la maledicció és seva
i lluita immutable
contra els designis moderns.
No trenquis el mirall, nena,
que la malestrugança és vella
i et sabrà guanyar amb temps.
Inscription à :
Articles (Atom)