Ieu soi occitan!

Vinc d'un país on les pedres parlen una llengua quasi oblidada pels seus habitants. Les cases, autèntiques joies arquitectòniques, recorden un passat medieval convulsionat per les creuades contra l'heretgia. I no puc deixar de pensar, cada pas que he fet, en com durant anys aquells paratges han estat allunyats de la mirada "civilitzada" del turista.

Em sento encara amb el cor verd dels boscos que he travessat per anar a endinsar-me en la humitat, la foscor, el fred de les grutes i gorges que trobes arreu del territori. Llegeixo els topònims per reconèixer una fonètica, per saber alguna cosa més a partir d'un mot. L'etimologia de les paraules que insistentment busco fins i tot en les pedres i roques que envolten els prats.

M'he deixat captivar pel paladar dels plats que segles abans eren menjars de la gent humil. Ara, la butxaca s'ha exclamat quan he volgut "trufar-me" els llavis.

Decididament, ara entenc l'orgull del personatge de Cyrano de Bergerac per la seva terra (Le Périgord). Com també puc entendre les circumstàncies que van desembocar a la construcció, després de la repressió contra els albigesos o càtars, de ciutats o catedrals fortificades com Cordes sur Ciel o Albi (Le Tarn).
Afortunadament, la natura ha sabut donar el reflex amable a aquests monuments d'èpoques passades: en les roques modelades fa milions d'anys que sembren els paratges del Sidobre, figures de granit que, tot i la seva duresa, l'aigua i la vegetació ha sabut erosionar formant les més belles visions, com si es tractés d'un bosc encantat.

Je suis hereuse d'avoir visité ces deux régions. Salut!