Ara que s'ha acabat una etapa professional dura, amb moltes tensions i poques alegries, m'adono que ara hauria de ser el moment de gaudir del que hem aconseguit les persones que hi hem treballat. Resulta, però, que comprovo com els mèrits, la glòria, la potestat per parlar d'un projecte que ens ha costat molt, a moltes persones que ens hi hem entregat en cos i ànima, recau en una colla de "professionals" que ni tan sols han estat bons per preguntar-nos res. És a dir, que dubto que tinguin el coneixement profund sobre aspectes que difícilment algú pot conèixer si no s'hi ha trencat les banyes diàriament.

Sort que la gent del gremi coneix perfectament com són les coses i que no s'empassen que aquesta obra hagi estat feta per quatre funcionaris. De totes maneres, només ens queda pendent una tema de reconeixement legal: els crèdits. Resulta penós, per no dir una altra cosa, que un òrgan de l'Adminstració pública sigui reticent a reconèixer un fet que per dret és del tot inqüestionable. Possiblement, com que tot forma part de la política més estèril i alienada, els reca que els veritables constructors d'aquesta catedral siguin reconeguts per sobre d'ideòlegs amb aspiracions abstractes i irreals.

Esperem que el temps ens doni la raó i que el reconeixement públic se'ns atorgui com és de justícia.

La cuna vacía

Fa unes setmanes vaig trobar un llibre la lectura del qual ha estat una cura i un repòs espiritual. Es titula La cuna vacía de M. Àngels Claramunt, Mónica Álvarez, Rosa Jové i Emilio Santos, La Esfera de los Libros, 2009.
No es tracta de cap llibre d'autoajuda, sinó que explica des de diversos punts de vista l'experiència d'un abortament espontani en qualsevol moment de l'embaràs. Caldria que fos considerat com un manual que haurien d'oferir a tota dona i a les persones que vulguin acompanyar-la en el procés de dol. El contingut del llibre és un decàleg de tota la informació que no disposem quan passem per aquest tràngol, la desperació que suposa no saber el perquè, el què cal fer a partir de llavors, com afrontar la tristesa i com els altres reben aquesta situació. En una societat en què no hi ha cultura del dol, en què la mort perinatal no rep l'atenció psicològica adequada, aquest llibre és una alegria per a l'ànima i la ment.

"Las pérdidas perinatales son en la actualidad un tema tabú. En el siglo XXI, cuando los asuntos relacionados con la sexualidad y la reproducción son de interés general y creciente, el aborto sigue relegado al silencio. Acaso tiene mucho que ver con el hecho de que estamos hablando de muerte, el gran tema pendiente de nuestro tiempo. El aborto es sangre, dolor, sexo y muerte. Es fracaso. Y nuestra sociedad teme, intenta escabullirse, mirar para otro lado para deshacerse de la carga que estos conceptos suponen. El aborto es un tema que sigui relegado a la sombra; al terreno de los temas censurados de manera latente, al tabú." (p. 24)

Trencaclosques

Aviat, les peces del trencaclosques
tornaran a barrejar-se
i hauré d'encaixar de nou
en algun forat, que ja no sé si
serà feta a mida, per restar-hi
fins a la propera batzegada.
Cada vegada perdo més les formes
i l'experiència em fa ser feixuga
per acoplar-me ràpid a un buit estrany.
Potser ja és hora de deixar de ser una peça
i convertir-me en arrel.