En attendant

Respiro profundament perquè l'aire faci camí
i ompli encara més el ventre.
Em preparo per a un dolor únic, indescriptible, propi.
De res serveixen altres patiments, altres vides marcades per la desgràcia.
Aquest és diferent, diuen. És el dolor de la vida
obrint-se pas.

Han passat els mesos i el dolor
es convertí en tall.
El fil de carn em recorda
que ets viva, que sóc viva,
perquè et van fer néixer sense dolor.

Embaràs i atur

Sento impotència per la situació en què em trobo. Anys i anys treballant i quan més ho necessites, l'aturada t'arriba sense més. Portar un fill al món és sobretot responsabilitat i, malauradament, no resulta compatible per iniciar noves aventures professionals. Estic decebuda per com van les coses. Em creia capaç de superar-ho, però els dies passen i es fan durs, sobretot, si reps ofertes que no es concreten perquè estàs en estat. Cap empresa no vol contractar embarassades. És un risc, diuen, i una pèrdua de temps i diners. En canvi, ningú no fa esment de contractar persones que cada dos per tres s'absenten de la feina o agafen baixes prolongades. És un risc que, ara sí, poden assumir.

Sincerament, si la maternitat és un problema, no ens estranyem que aviat el nostre sistema econòmic i social se'n vagi a pastar fang. L'únic que em consola és pensar que no hauré de suportar cap pressió laboral perquè vulgui passar uns mesos més amb la meva filla un cop neixi.

Força i vida

Ara que et sento
com un cavall desbocat
plena de força i vida,
creixent i vibrant a cada onada que fas néixer,
les misèries de cada dia se'm tan fan petites
que ni les teves mans de nina les podrien sostenir.


És per això que et confesso
que ets tu qui m'alimentes a mi, i no pas al contrari,
i que amb tu sóc l'heroïna que es lleva al matí
amb l'angoixa ja digerida, ara que et sento
com em remous ben endins,
perquè cap part del meu cos no s'adormi massa
i deixi de demostrar a tothom
que ets tu, i no pas altres, qui fas moure el meu món.

Novembre

Bocins de vida

Vivim tots dos en un mateix cos,
i no sabem res l'un de l'altre.
Els somnis et dibuixen amb el traç
lleu de les coses velades perquè
hi hagi espai per al somni i la inquietud.
T'he perdut tantes vegades,
alguna de real i moltes d'imaginades,
que m'aferro al malestar com el nàufrag
a la fusta que mig sura i mig s'enfonsa.
És tanta la incertesa d'aquests dies
que la vida se'm fragmenta en bocins cada matí
per digerir-la millor.

De nou

I de nou, torno a ser plena,
amb l'experiència que ofega l'alegria
pel que pugui venir.
És tan dolça la innocència
que quan es perd
fins i tot les cantonades s'afilen i et fereixen.
És el moment de viure amb el cor fred.

Ara que s'ha acabat una etapa professional dura, amb moltes tensions i poques alegries, m'adono que ara hauria de ser el moment de gaudir del que hem aconseguit les persones que hi hem treballat. Resulta, però, que comprovo com els mèrits, la glòria, la potestat per parlar d'un projecte que ens ha costat molt, a moltes persones que ens hi hem entregat en cos i ànima, recau en una colla de "professionals" que ni tan sols han estat bons per preguntar-nos res. És a dir, que dubto que tinguin el coneixement profund sobre aspectes que difícilment algú pot conèixer si no s'hi ha trencat les banyes diàriament.

Sort que la gent del gremi coneix perfectament com són les coses i que no s'empassen que aquesta obra hagi estat feta per quatre funcionaris. De totes maneres, només ens queda pendent una tema de reconeixement legal: els crèdits. Resulta penós, per no dir una altra cosa, que un òrgan de l'Adminstració pública sigui reticent a reconèixer un fet que per dret és del tot inqüestionable. Possiblement, com que tot forma part de la política més estèril i alienada, els reca que els veritables constructors d'aquesta catedral siguin reconeguts per sobre d'ideòlegs amb aspiracions abstractes i irreals.

Esperem que el temps ens doni la raó i que el reconeixement públic se'ns atorgui com és de justícia.

La cuna vacía

Fa unes setmanes vaig trobar un llibre la lectura del qual ha estat una cura i un repòs espiritual. Es titula La cuna vacía de M. Àngels Claramunt, Mónica Álvarez, Rosa Jové i Emilio Santos, La Esfera de los Libros, 2009.
No es tracta de cap llibre d'autoajuda, sinó que explica des de diversos punts de vista l'experiència d'un abortament espontani en qualsevol moment de l'embaràs. Caldria que fos considerat com un manual que haurien d'oferir a tota dona i a les persones que vulguin acompanyar-la en el procés de dol. El contingut del llibre és un decàleg de tota la informació que no disposem quan passem per aquest tràngol, la desperació que suposa no saber el perquè, el què cal fer a partir de llavors, com afrontar la tristesa i com els altres reben aquesta situació. En una societat en què no hi ha cultura del dol, en què la mort perinatal no rep l'atenció psicològica adequada, aquest llibre és una alegria per a l'ànima i la ment.

"Las pérdidas perinatales son en la actualidad un tema tabú. En el siglo XXI, cuando los asuntos relacionados con la sexualidad y la reproducción son de interés general y creciente, el aborto sigue relegado al silencio. Acaso tiene mucho que ver con el hecho de que estamos hablando de muerte, el gran tema pendiente de nuestro tiempo. El aborto es sangre, dolor, sexo y muerte. Es fracaso. Y nuestra sociedad teme, intenta escabullirse, mirar para otro lado para deshacerse de la carga que estos conceptos suponen. El aborto es un tema que sigui relegado a la sombra; al terreno de los temas censurados de manera latente, al tabú." (p. 24)

Trencaclosques

Aviat, les peces del trencaclosques
tornaran a barrejar-se
i hauré d'encaixar de nou
en algun forat, que ja no sé si
serà feta a mida, per restar-hi
fins a la propera batzegada.
Cada vegada perdo més les formes
i l'experiència em fa ser feixuga
per acoplar-me ràpid a un buit estrany.
Potser ja és hora de deixar de ser una peça
i convertir-me en arrel.