L’alarma va arribar de sobte. Anava amb el temps just per agafar el tren, encara li faltava pentinar-se, repassar si havia pres el mòbil, les ulleres de sol, el mocador del coll… i de cop, abans d’obrir la porta de casa, torna enrere per anar al lavabo. Mentre es relaxa buidant la bufeta ja pensa que a la tarda podria començar a mirar vestits, de cintura ampla, això sí, perquè aviat ho necessitarà i… el paper tacat de sang… Esglai, desconcert, palpitacions… L’estómac es contrau i perd l’alè buscant el mòbil. Vol trucar al seu marit, perquè vingui volant per portar-la a l’hospital. Les paraules surten tremoloses mentre corre pel passadís de casa amb les cames nues, no sap on ha deixat els pantalons, buscant alguna cosa que no pot trobar… El temps es dilata i els minuts s’aturen bruscament a cada mirada. Soroll de claus i s’obre la porta. Ella s’agafa el ventre amb les mans perquè no sap com suportar el dolor que sent a tota l’ànima. Arriben a l’hospital i la vida no s’atura, ni tampoc no s’obren les portes de bat a bat com voldria. Tot té una urgència, tot és relatiu. Ploren abraçats. Ella sap que avui és l’inici del final. L’angoixa prepara el cos per patir i anestesia els sentits pel que vindrà.
Oberta de cames, la doctora explora i li parla com si ella fos al seu davant, dins l’úter que sagna. Només és capaç de caçar al vol paraules inconnexes: “sang antiga”, “desestructurat”, “improbabilitat”... Algú li hauria de dir que atendre pacients d’urgència no és solament saber parlar del seu cos. Surt amb llàgrimes als ulls i un paper on ho explica tot. La paraula “amenaça” sembla devorar la resta de paraules escrites.
Repòs absolut. Un nou dia amb incertesa. Tot sembla normal, però no ho és. Intenta distreure’s, pensar que només ha estat un contratemps, que no sent dolor físic, que el repòs serà beneficiós. La mare truca, es tranquil·litzen mútuament, tot sembla que torna a reposar. I de cop, ganes de seure al vàter. L’instint apareix d’una revolada i pren un tros de paper: cau una massa sangonosa i una altra i una altra… la sang s’escola avall. Truca a sa mare: se’n va a l’hospital. Truca al seu marit, comunica, no està disponible. Un missatge al mòbil. Es trobaran allà.
Condueix tranquil·la. Ningú no sospita que acaba de perdre la il·lusió de la seva vida al vàter de casa. L’angoixa ha desaparegut i la sang, freda, continua el seu curs. A l’hospital, seu esperant el seu torn. Ho ha dit ben clar, el motiu de la urgència, sense tremolar. Quan passa a la consulta, encara volen que vagi una altra vegada al lavabo per omplir una proveta amb una mostra d’orina. El color de la sang és omnipresent. És tan escandalosa, la sang, i ella té tanta pixera, que ha de fer mans i mànigues per evitar vessar-ho tot. En el procés d’omplir i vessar, veu restes de teixit que s’escolen per la pica. Per uns segons pensa a recollir-los, però de seguida s’adona que no té res, només les mans, per fer-ho.
De nou, la mateixa consulta. És la segona vegada que es despulla de cintura avall i ja sap què ha de fer sense que ningú no li ho digui. Ara, fins i tot, pot llegir els cartells a la paret, per al personal mèdic, o sentir les converses de les infermes, de la doctora sobre l’instrumental mèdic… Com que és un hospital universitari, el seu cas és un exemple pràctic del que deuen aprendre els estudiants de medicina als llibres. No sap, però, si també s’hi fa referència al dol, a l’angoixa, a la por… De tot se n’aprèn, pensa.
Surt amb receptes i un informe. El llegeix i no comprèn com es pot resumir tot el que li ha passat en una sola línia. Tot es pot reduir fins al no-res. Com la vida que portava dins.
Al dia següent la serenor es trenca en mil bocins. A estones plora fluixet i a estones l’assalta un plor convuls, cridaner, que no sap controlar. Busca refugi al llit, al sofà, pren cures farmacològiques, florals, herbals… rep trucades de suport, es desconcentra sense adonar-se’n, menja sense gana i demana en silenci tornar a la normalitat.
Després, el cap de setmana, i de nou, s’incorpora a la feina. Per alguns és aviat, per altres, un signe de fortalesa. Ella només sap que no vol continuar escrutant el sostre blanc de l’habitació. La vida, diuen, continua, que ja veurà com aviat s’hi queda de nou. Només dos o tres mesos i a buscar… ella que ja ho havia trobat.
D’aquí un mes tindrà un any per estrenar. I a l’inici de l’estiu, potser, haurà de fer el cor encara més fort. Però sap que perquè tot arribi, li cal començar de nou. De moment, es concentra a fer fora la por.
«Se vogliamo che tutto rimanga come è, bisogna che tutto cambi», Tomasi di Lampedusa, Il Gattopardo.
24/11/2009
24/10/2009
50 anys de la mort de Carles Riba
V
Pura en la solitud i en l'hora lenta, una dona
fa lliscà', amb moviment d'arbre o de crit amorós,
al llarg dolç dels braços alçats, la túnica. Mentre
brilla ja el tors secret, resta captiva en el lli,
dalt, la testa. Un instant o dos. Ah! ¿són prou perquè es trenqui
foscament el lligam entre la bella i aquest
tímid juny que d'ella, nua dins l'ona, esperava
joia i impuls fluvial per a perfer-se? ¿Han estat
prou, que tu, imponderable cosa d'or i mirada,
testa, flor dreta, en surts vaga -i talment reguardant,
ara, els no-res del silenci que eren adés venturosos
còmplices? Un cucut canta de sobte, innocent.
Ella somriu. La sang juvenil del món torna a córrer,
salta, brusca, amb el salt de la magnífica, i va
temps avall, cap a sols més madurs -i ella neda, oh ritme!
cap a l'estiu excessiu- ella i els déus i els meus ulls!
"La quarta Elegia és el comentari líric d'una cosa vista. Tothom qui la conegui, o si no el qui la senti per primera vegada, veurà de què es tracta. Estava jo una tarda, em penso que era pels volts de Pasqua, a la vora del riuet que travessava el nostre bosc i una noia, en una barca, amb una senzillesa adorable, es va treure la roba i es va llençar al riu, a nedar. L'Elegia recull, amb tota la seva força simbòlica, aquesta relació entre el ser humà i la naturalesa."
"Carles Riba presenta les Elegies", Serra d'Or, agost de 1976.
Pura en la solitud i en l'hora lenta, una dona
fa lliscà', amb moviment d'arbre o de crit amorós,
al llarg dolç dels braços alçats, la túnica. Mentre
brilla ja el tors secret, resta captiva en el lli,
dalt, la testa. Un instant o dos. Ah! ¿són prou perquè es trenqui
foscament el lligam entre la bella i aquest
tímid juny que d'ella, nua dins l'ona, esperava
joia i impuls fluvial per a perfer-se? ¿Han estat
prou, que tu, imponderable cosa d'or i mirada,
testa, flor dreta, en surts vaga -i talment reguardant,
ara, els no-res del silenci que eren adés venturosos
còmplices? Un cucut canta de sobte, innocent.
Ella somriu. La sang juvenil del món torna a córrer,
salta, brusca, amb el salt de la magnífica, i va
temps avall, cap a sols més madurs -i ella neda, oh ritme!
cap a l'estiu excessiu- ella i els déus i els meus ulls!
"La quarta Elegia és el comentari líric d'una cosa vista. Tothom qui la conegui, o si no el qui la senti per primera vegada, veurà de què es tracta. Estava jo una tarda, em penso que era pels volts de Pasqua, a la vora del riuet que travessava el nostre bosc i una noia, en una barca, amb una senzillesa adorable, es va treure la roba i es va llençar al riu, a nedar. L'Elegia recull, amb tota la seva força simbòlica, aquesta relació entre el ser humà i la naturalesa."
"Carles Riba presenta les Elegies", Serra d'Or, agost de 1976.
11/08/2009
Els bestsellers
No sé per què, però sempre m'acaben sorprenent els comentaris que certes persones fan sobre els bestsellers. Sobretot els que són de caire negatiu. Els que em fascinen més comencen per una declaració de principis de l'estil que ell o ella no es deixa endur per la bogeria col·lectiva induïda pel màrqueting d'editorials, que el seu gust literari va més enllà de la "literatura de consum", que aquestes obres no es poden comparar amb les "grans obres de la literatura universal", que un llibre que té tants admiradors lectors no pot ser selecte, etc., etc.
M'agrada escoltar aquestes opinions perquè em retornen a un passat d'estudis i reflexions sobre el fet literari que em situen altra vegada en aquest íntim coneixement del que uns i altres creuen saber, com els teòrics de renom, sobre allò que anomenem literatura.
És útil considerar que una obra ara mateix pot ser un fenomen literari per molts altres factors que no simplement la qualitat literària (per cert, algú sap del cert què entenem per "qualitat literària"? Bona pregunta...). Però també cal pensar per què tanta gent, d'arreu, se sent atreta, captivada, per una obra determinada, independentment del màrqueting que l'envolti, passat el primer acte compulsiu que és la tria d'aquella obra. Llegeixen el llibre, sencer, amb voracitat, i tot aquest desig de passar pàgines i pàgines és mogut per alguna cosa. I aquesta cosa és el que fa que una obra sigui considerada bestseller? A mitges. La difusió, el màrqueting, l'edició de milers d'exemplars, la presència a totes les llibreries ho facilita també. Però si en l'obra no hi ha res que pugui interessar els lectors, tota aquesta parafernàlia no serveix de res. Simplement, és una obra que la gent compra però que acaba abandonant a les poques pàgines (com succeeix amb molts premis importants).
Per tant, cal ser prudents a l'hora de "catalogar" els bestsellers, perquè hi ha una cosa que poques obres aconsegueixen llevat d'aquestes: que tinguin tan admiradors, tan entusiastes i tan seguidors de les seves trames. I, atenció, que aquest "fantatisme" és també una manera de viure la literatura, de concebre la literatura, de fer-la part de la nostra vida... En la seva època, molts clàssics van ser bestsellers. Ara, però, si haguessin nascut en la nostra època potser no ho serien...vés a saber. L'important és tenir present que a través dels bestsellers es pot arribar a altres obres que potser de bones a primeres no llegiríem mai, com també succeeix amb obres, que no són bestellers, però que també et desperten la curiositat per llegir-ne d'altres, fins i tot obres considerades cabdals de la literatura universal (s'entén, occidental europea i nord-americana). La diferència, però, rau en el nombre de lectors...Tant lectors habituals com lectors ocasionals llegeixen aquestes obres. Aquesta "comunió literària" recorda, doncs, la que es produïa quan segles abans els qui sabien llegir, pocs, devoraven obres que ara formen part del nostre cànon literari occidental... Per tant, el temps dirà veritablement si aquestes obres són, a més de bestsellers, obres cabdals del cànon literari del futur. Ara mateix, però, només podem ser prudents i reflexionar sobre el perquè agraden tant.
He llegit moltes obres durant els meus anys d'estudiant i sempre he evitat jutjar-les perquè agradin més o menys. Si ho hagués fet, probablement no n'hauria llegit ni la meitat. Penso que llegir qualsevol obra ha de ser una tria personal que té el seu moment oportú: hi ha moments vitals que et porten a lectures determinades; l'encert és extreure'n tot el que siguem capaços per revertir-ho en la nostra experiència diària. Un cop feta la la tria, ni que sigui obligada (estudis, feina, etc.), la manera com llegim, la nostra disposició a rebre o a donar a partir de la lectura, ens condicionarà el resultat de la lectura. La decepció, la sorpresa, l'admiració, el goig o l'entusiasme arriben perquè ens ha trencat les expectatives amb què hem començat a llegir i si això ho considerem com un aprenentatge literari ens permetrà obrir-nos a lectures que potser mai no hauríem pensat fer.
M'agrada escoltar aquestes opinions perquè em retornen a un passat d'estudis i reflexions sobre el fet literari que em situen altra vegada en aquest íntim coneixement del que uns i altres creuen saber, com els teòrics de renom, sobre allò que anomenem literatura.
És útil considerar que una obra ara mateix pot ser un fenomen literari per molts altres factors que no simplement la qualitat literària (per cert, algú sap del cert què entenem per "qualitat literària"? Bona pregunta...). Però també cal pensar per què tanta gent, d'arreu, se sent atreta, captivada, per una obra determinada, independentment del màrqueting que l'envolti, passat el primer acte compulsiu que és la tria d'aquella obra. Llegeixen el llibre, sencer, amb voracitat, i tot aquest desig de passar pàgines i pàgines és mogut per alguna cosa. I aquesta cosa és el que fa que una obra sigui considerada bestseller? A mitges. La difusió, el màrqueting, l'edició de milers d'exemplars, la presència a totes les llibreries ho facilita també. Però si en l'obra no hi ha res que pugui interessar els lectors, tota aquesta parafernàlia no serveix de res. Simplement, és una obra que la gent compra però que acaba abandonant a les poques pàgines (com succeeix amb molts premis importants).
Per tant, cal ser prudents a l'hora de "catalogar" els bestsellers, perquè hi ha una cosa que poques obres aconsegueixen llevat d'aquestes: que tinguin tan admiradors, tan entusiastes i tan seguidors de les seves trames. I, atenció, que aquest "fantatisme" és també una manera de viure la literatura, de concebre la literatura, de fer-la part de la nostra vida... En la seva època, molts clàssics van ser bestsellers. Ara, però, si haguessin nascut en la nostra època potser no ho serien...vés a saber. L'important és tenir present que a través dels bestsellers es pot arribar a altres obres que potser de bones a primeres no llegiríem mai, com també succeeix amb obres, que no són bestellers, però que també et desperten la curiositat per llegir-ne d'altres, fins i tot obres considerades cabdals de la literatura universal (s'entén, occidental europea i nord-americana). La diferència, però, rau en el nombre de lectors...Tant lectors habituals com lectors ocasionals llegeixen aquestes obres. Aquesta "comunió literària" recorda, doncs, la que es produïa quan segles abans els qui sabien llegir, pocs, devoraven obres que ara formen part del nostre cànon literari occidental... Per tant, el temps dirà veritablement si aquestes obres són, a més de bestsellers, obres cabdals del cànon literari del futur. Ara mateix, però, només podem ser prudents i reflexionar sobre el perquè agraden tant.
He llegit moltes obres durant els meus anys d'estudiant i sempre he evitat jutjar-les perquè agradin més o menys. Si ho hagués fet, probablement no n'hauria llegit ni la meitat. Penso que llegir qualsevol obra ha de ser una tria personal que té el seu moment oportú: hi ha moments vitals que et porten a lectures determinades; l'encert és extreure'n tot el que siguem capaços per revertir-ho en la nostra experiència diària. Un cop feta la la tria, ni que sigui obligada (estudis, feina, etc.), la manera com llegim, la nostra disposició a rebre o a donar a partir de la lectura, ens condicionarà el resultat de la lectura. La decepció, la sorpresa, l'admiració, el goig o l'entusiasme arriben perquè ens ha trencat les expectatives amb què hem començat a llegir i si això ho considerem com un aprenentatge literari ens permetrà obrir-nos a lectures que potser mai no hauríem pensat fer.
16/06/2009
Tupinamburga la fetillera
A la Roser, avec plaisir.
Vet aquí que en un poble poblàs on tothom tenia nas, vivia una bruixa, de llargs cabells foscos i ulls enjogassats, anomenada Tupinamburga la fetillera. Cada dia, al matí, abandonava la caseta on habitava, després de fer moixaines al seu gat negre, i volava pels carrers espantant la canalla i traient la llengua a botiguers i senyores d’edat:
Uuuuuuuhhhh, us menjaréeeeee!!!!! Uuuuuuuuhhhh, us convertiréeeee en gripaaaauuuusss!!!!
Tothom del poble poblàs estava aterrit: uns deien de convocar el més valent dels cavallers de la comarca, perquè la fes fora d’una vegada amb una plantofada; d’altres deien de fer-la tancar en una bóta de vi, perquè caigués rodona com una soca i que dormís fins a la fi del món. Mentrestant, però, Tupinamburga la fetillera es passejava riallera per carrers i places sense fer cap cas de mirades i xerrameques al seu voltant.
Això sí, quan de sobte apareixia Ell, el noi ben plantat que li tenia el cor robat, el món s’aturava, els ulls se li emboiraven i semblava que dins seu una llum volgués sortir per envair-ho tot… En el fons del seu cor de bruixa entremaliada, moltes coses bones maldaven per sortir…
Heus aquí que un dia, Tupinamburga la fetillera volia visitar uns parents que vivien molt molt lluny, al país on els formatges creixen com bolets i les persones parlen amb la boca petita. Hi havia, però, un problema que havia de resoldre abans… Com podria parlar amb els seus parents si amb prou feines coneixia la llengua d’aquell país? Sabia moltes coses d’allí, sí, i podia xampurrejar paraules… però volia aprendre’n més!
Va buscar pertot arreu mags i bruixes, bruixots i follets… i ningú no sabia prou bé aquella llengua tan estranya… Malhumorada, a punt d’esbufegar a qualsevol que gosés mirar-la, va recordar que Ell, el noi ben plantat que li tenia el cor robat, tenia una parenta de qui tothom afirmava que coneixia totes les llengües del món. Amb el cor a la mà i els ulls amorosits, va gosar parlar per primera vegada amb Ell i…. de sobte, Tupinamburga la fetillera va notar que alguna cosa a la panxa es removia… petites papallonetes li sortien per la boca i volant, volant li mostraven el camí cap a la mansió on vivia aquella dona tan sàvia.
Quina sorpresa més grossa! Aquella no era una dona “normal” sinó una fada! Com es podia explicar, si no, que casa seva fos un entrar i sortir de bestioles del bosc, grans i petites, que floretes de totes els colors coneguts cobrissin el terra per on ella passava i gent de condició diversa poguessin entendre’s en llengües diverses, tots units per la joia de compartir taula amb ella… Allò era màgia de la bona! La bona màgia de la fada Terèsia.
I amb paciència i bona cara, aviat Tupinamburga la fetillera va aprendre aquella llengua tan estranya, però també va conèixer altres fades bondadoses i pacients, amb qui compartir aprenentatge i neguits: la fada Mareta, que amb la seva dolça veu podia amansir les bèsties més ferotges, i la fada Aqueta, vinguda de qui sap on, que li explicava històries de dones valentes i fabuloses.
-Qui ho havia de dir! Una bruixa entre fades! El món s’ha tornat ben boig! –tothom s’exclamava esverat.
Però tant era el que digués la gent del poble poblàs, Tupinamburga la fetillera i les fades Terèsia, Mareta i Aqueta formaven un grup inseparable! De tant en tant, sortien a collir herbes i flors, tastaven les menges més delicioses i bevien els nèctars més delicats… i sempre hi havia l’ocasió perquè Tupinamburga la fetillera acabés fent de les seves: que si emborratxar la fada Terèsia, que si burxar la fada Aqueta, que si fer anar de bòlit la fada Mareta… Entremaliadures que res tenien a veure amb les que feia abans!
Un bon dia, de pluja i sol, Tupinamburga la fetillera va decidir que era el moment de fer el gran viatge a la terra dels formatges i de les boques petites. Va acomiadar-se del seu gat negre, va sortir de casa amb una escombra nova i volant, volant va reunir-se amb les seves amigues les fades. Quan van saber la notícia, algunes llàgrimes van caure com gotes de rosada al matí, però totes quatre tenien la confiança que aviat tornarien a veure’s i que Tupinamburga la fetillera els explicaria les aventures del seu llarg viatge. Abans de marxar, però, les fades van voler fer-li un regal ben especial: una capsa de flors que només podria obrir quan fos al seu destí en un dia com avui, de pluja i sol.
Tupinamburga la fetillera just havia enfilat el camí per sortir del poble poblàs, quan va veure que algú s’acostava muntat amb un flamant cavall… era Ell! Venia per acomiadar-se d’ella i per dir-li que… que… aisss… que l’esperaria fins que el món fos món, els núvols es tornessin pedres i les vinyes es convertissin en arbres! Un llarg petó va segellar aquella promesa d’amor etern. I amb el cor bategant ben fort, Tupinamburga la fetillera va abandonrar aquelles terres, mentre canalla, botiguers i senyores d’edat passejaven per fi amb total tranquil·litat pels carrers i places del poble poblàs.
Finalment, després de dies i nits de volar per sobre de prats i carenes, rius i llacs, Tupinamburga la fetillera es va retrobar amb els seus parents estimats. I junts van celebrar un gran aquelarre, amb potes de granota i caps de rata, sopes d’ulls i dents de drac… però alguna cosa havia canviat i ja no es divertia espantant la gent de la contrada ni trobava gustós convertir prínceps en gripaus… Tupinamburga la fetillera s’enyorava tant de les seves amigues i del seu estimat…
Els seus parents, estranyats, pensaven que estava encantada… no podien creure que no es comportés com una bruixa de veritat. I només feien que recordar-li: “Tu es une véritable sorcière! Tu ne peut pas être une autre chose! Ton destin est déjà écrit!”
Entre sospirs i sopes d’all passaven els mesos… fins que un bon dia, de pluja i sol, Tupinamburga la fetillera va recordar el regal especial que li havien fet les seves amigues. I en obrir la capsa de flors, de sobte, va sentir que el vent bufava ben fort i que les fulles començaven a cantar:
Plou i fa sol,
les bruixes es pentinen,
plou i fa sol,
les bruixes porten dol.
Una veu més intensa que una torrentada va cridar-la pel seu nom:
Tupinamburgaaaaaa la fetilleraaaaa, ets una bruixaaaaaa, no ho oblidis maaaaiiiii…
I de la capsa de flors van sortir mil rajos de llum platejada… hi havia un mirall i un respall! Què en faria? Per què li havien regalat aquells estris? Potser perquè sempre anava despentinda i amb els cabells esbullats?
De sobte, va sentir que una força de ben endins li feia prendre el raspall en una mà i en l’altra, el mirall. Oooohhh! La cançó se sentia més i més forta, el sol brillava amb més intensitat i la pluja es tornava fina i persistent transformant les gotes en perles d’aigua que adornaven els seus cabells… I va començar a pentinar-se i pentinar-se i a mirar-se al mirall fins que va descobrir que el mirall reflectia totes aquelles persones que l’estimaven tal com era: els seus parents, el noi ben plantat, les seves amigues les fades… i també la canalla, els botiguers i les senyores d’edat! Qui ho havia de dir!
I des d’aquell dia, Tupinamburga la fetillera es va sentir orgullosa de ser una bruixa entremaliada, amiga de fades i esglaiadora de canalla, i mai més no va sentir enyorança perquè per sempre més, anés on anés, podria sentir-se estimada…fes sol o pluja, neu o calamarsada, vent o brisa…
I catacric, catacrac, el conte s’ha acabat i tot això és tan veritat que potser mai no ha passat.
Vilafranca del Penedès, 12 de desembre de 2008.
29/05/2009
Kensington
La llum de l'estiu nòrdic és immensa,
i aquelles tardes que no moren mai.
Com la pau de després. Quan elles diuen
gairebé el vell secret que cerquem sempre
per camins nous.
I ella parla, i em diu
les imatges que amb ella fan camí:
el camí seu, tant lent, per on la meno
fins al cim.
"Sempre em sembla que em transformo.
No sabràs mai les coses que em fas creure,
cos meu. Una vegada, vaig ser Kensington,
aquesta estesa de carrers retorts,
clars de llum sense sol. I fa un moment
et dic que m'he tornat una flor groga."
D'imaginar floral, a mi m'és fàcil.
Du bist wie eine Blume, i a la mà
tinc encara un record de flor carnívora,
la cosa que es va obrint fins a una flor
de carn humida, corol.la desclosa
vasta increïblement, perquè, insecte,
m'hi doni. Dic:
"Et tornes una flor,
i tot el cos et puja cap aquí."
M'he torçat. Pura llum. Tots els dibuixos
que sé calcar no valen. Corregeix:
"No, si la flor no compta. És que era tota
groga. Te m'he tornat una flor groga."
Gabriel Ferrater (1922-1972)
28/04/2009
Encomana el català!
Es pot encomanar una llengua com qui encomana un constipat?
Francament, si la política lingüística d'aquest país creu que així es pot estendre l'ús social del català és que hi ha alguna cosa que no va bé.
Els catalanoparlants canvien de llengua a la mínima, cert. Però algú creu que després de veure l'anunci els telespectadors retindran el missatge? Em sembla que l'efecte fa perdre valor a les paraules.
i mentrestant les grans accions passen a un segon pla...
http://www.gencat.cat/llengua/encomanaelcatala/
07/04/2009
La història d'una nit en terra comuna...
Deu ser la pluja, que fa caure els records a dojo. Per casualitat, com si el món s'aturés per deixar-nos trobar, comencem a explicar-nos la vida, els trossets de vida que són explicables amb quatre paraules, les primeres que vénen al cap. I no sabria dir-te quan els records ens transporten a unes hores d'uns dies en què el sol escalfava ja amb força. Vam viure de pressa: la mort que atrapava la malaltia, l'amor que superava la passió, el dolor que esgarrapava l'amistat... Tot era un remolí d'històries entrecreuades... i vam viure així, plegats, dies de transició. I per això vam viure moments dignes de record, puntes d'estels il·luminant-nos les mans.
20/02/2009
Commune présence
Tu es pressé d'écrire,
Comme si tu étais en retard sur la vie.
S'il en est ainsi fais cortège à tes sources.
Hâte-toi.
Hâte-toi de transmettre
Ta part de merveilleux de rébellion de bienfaisance.
Effectivement tu es en retard sur la vie,
La vie inexprimable,
La seule en fin de compte à laquelle tu acceptes de t'unir,
Celle qui t'est refusée chaque jour par les êtres et par les choses,
Dont tu obtiens péniblement de-ci de-là quelques fragments décharnés
Au bout de combats sans merci.
Hors d'elle, tout n'est qu'agonie soumise, fin grossière.
Si tu rencontres la mort durant ton labeur,
Reçois-là comme la nuque en sueur trouve bon le mouchoir aride,
En t'inclinant.
Si tu veux rire,
Offre ta soumission,
Jamais tes armes.
Tu as été créé pour des moments peu communs.
Modifie-toi, disparais sans regret
Au gré de la rigueur suave.
Quartier suivant quartier la liquidation du monde se poursuit
Sans interruption,
Sans égarement.
Essaime la poussière
Nul ne décèlera votre union.
René Char
12/02/2009
23/01/2009
De crisi actual i futures
Quedar-se sense feina és un drama avui en moltes cases. Tremola el terra quan perds l'establitat econòmica, perquè tothom té una hipoteca o un lloguer per pagar, unes despeses mensuals, unes obligacions familiars... I tot s'ensorra per les maleïdes crisis cícliques d'un sistema capitalista que no entén d'humanitat ni de qualitat de vida.
És greu el que estem patint. No solament perquè estem a la mercè d'uns pocs que decideixen el nostre futur, sinó perquè ja no hi ha confiança en res ni en ningú: tot és inestable, tot pot ensorrar-se quan menys t'ho esperes...
Diuen que l'entorn familiar pot fer de coixí en situacions així. Jo em pregunto quina mena de coixí podem esperar si la pèrdua d'ingressos s'estén per totes les llars.
D'aquí uns anys, la població s'envellirà tant que només seran quatre els qui treballin. Com farem front a una nova crisi, llavors?
08/01/2009
Humans
No sé si aquest món és fet perquè els humans l'habitem. Nosaltres, que tot ho envaïm, ho canviem, ho manipulem, ho desfem... que transformem les persones, les coses, els paisatges, l'aire i l'horitzó, no tenim aturador conegut. Només la malaltia i la guerra ens maten. Dues xacres que nosaltres alimentem, volent o no.
Inscription à :
Articles (Atom)