Deu ser la pluja, que fa caure els records a dojo. Per casualitat, com si el món s'aturés per deixar-nos trobar, comencem a explicar-nos la vida, els trossets de vida que són explicables amb quatre paraules, les primeres que vénen al cap. I no sabria dir-te quan els records ens transporten a unes hores d'uns dies en què el sol escalfava ja amb força. Vam viure de pressa: la mort que atrapava la malaltia, l'amor que superava la passió, el dolor que esgarrapava l'amistat... Tot era un remolí d'històries entrecreuades... i vam viure així, plegats, dies de transició. I per això vam viure moments dignes de record, puntes d'estels il·luminant-nos les mans.
Aucun commentaire:
Enregistrer un commentaire