Tupinamburga la fetillera

A la Roser, avec plaisir.


Vet aquí que en un poble poblàs on tothom tenia nas, vivia una bruixa, de llargs cabells foscos i ulls enjogassats, anomenada Tupinamburga la fetillera. Cada dia, al matí, abandonava la caseta on habitava, després de fer moixaines al seu gat negre, i volava pels carrers espantant la canalla i traient la llengua a botiguers i senyores d’edat:

Uuuuuuuhhhh, us menjaréeeeee!!!!! Uuuuuuuuhhhh, us convertiréeeee en gripaaaauuuusss!!!!

Tothom del poble poblàs estava aterrit: uns deien de convocar el més valent dels cavallers de la comarca, perquè la fes fora d’una vegada amb una plantofada; d’altres deien de fer-la tancar en una bóta de vi, perquè caigués rodona com una soca i que dormís fins a la fi del món. Mentrestant, però, Tupinamburga la fetillera es passejava riallera per carrers i places sense fer cap cas de mirades i xerrameques al seu voltant.
Això sí, quan de sobte apareixia Ell, el noi ben plantat que li tenia el cor robat, el món s’aturava, els ulls se li emboiraven i semblava que dins seu una llum volgués sortir per envair-ho tot… En el fons del seu cor de bruixa entremaliada, moltes coses bones maldaven per sortir…

Heus aquí que un dia, Tupinamburga la fetillera volia visitar uns parents que vivien molt molt lluny, al país on els formatges creixen com bolets i les persones parlen amb la boca petita. Hi havia, però, un problema que havia de resoldre abans… Com podria parlar amb els seus parents si amb prou feines coneixia la llengua d’aquell país? Sabia moltes coses d’allí, sí, i podia xampurrejar paraules… però volia aprendre’n més!
Va buscar pertot arreu mags i bruixes, bruixots i follets… i ningú no sabia prou bé aquella llengua tan estranya… Malhumorada, a punt d’esbufegar a qualsevol que gosés mirar-la, va recordar que Ell, el noi ben plantat que li tenia el cor robat, tenia una parenta de qui tothom afirmava que coneixia totes les llengües del món. Amb el cor a la mà i els ulls amorosits, va gosar parlar per primera vegada amb Ell i…. de sobte, Tupinamburga la fetillera va notar que alguna cosa a la panxa es removia… petites papallonetes li sortien per la boca i volant, volant li mostraven el camí cap a la mansió on vivia aquella dona tan sàvia.
Quina sorpresa més grossa! Aquella no era una dona “normal” sinó una fada! Com es podia explicar, si no, que casa seva fos un entrar i sortir de bestioles del bosc, grans i petites, que floretes de totes els colors coneguts cobrissin el terra per on ella passava i gent de condició diversa poguessin entendre’s en llengües diverses, tots units per la joia de compartir taula amb ella… Allò era màgia de la bona! La bona màgia de la fada Terèsia.
I amb paciència i bona cara, aviat Tupinamburga la fetillera va aprendre aquella llengua tan estranya, però també va conèixer altres fades bondadoses i pacients, amb qui compartir aprenentatge i neguits: la fada Mareta, que amb la seva dolça veu podia amansir les bèsties més ferotges, i la fada Aqueta, vinguda de qui sap on, que li explicava històries de dones valentes i fabuloses.

-Qui ho havia de dir! Una bruixa entre fades! El món s’ha tornat ben boig! –tothom s’exclamava esverat.

Però tant era el que digués la gent del poble poblàs, Tupinamburga la fetillera i les fades Terèsia, Mareta i Aqueta formaven un grup inseparable! De tant en tant, sortien a collir herbes i flors, tastaven les menges més delicioses i bevien els nèctars més delicats… i sempre hi havia l’ocasió perquè Tupinamburga la fetillera acabés fent de les seves: que si emborratxar la fada Terèsia, que si burxar la fada Aqueta, que si fer anar de bòlit la fada Mareta… Entremaliadures que res tenien a veure amb les que feia abans!

Un bon dia, de pluja i sol, Tupinamburga la fetillera va decidir que era el moment de fer el gran viatge a la terra dels formatges i de les boques petites. Va acomiadar-se del seu gat negre, va sortir de casa amb una escombra nova i volant, volant va reunir-se amb les seves amigues les fades. Quan van saber la notícia, algunes llàgrimes van caure com gotes de rosada al matí, però totes quatre tenien la confiança que aviat tornarien a veure’s i que Tupinamburga la fetillera els explicaria les aventures del seu llarg viatge. Abans de marxar, però, les fades van voler fer-li un regal ben especial: una capsa de flors que només podria obrir quan fos al seu destí en un dia com avui, de pluja i sol.

Tupinamburga la fetillera just havia enfilat el camí per sortir del poble poblàs, quan va veure que algú s’acostava muntat amb un flamant cavall… era Ell! Venia per acomiadar-se d’ella i per dir-li que… que… aisss… que l’esperaria fins que el món fos món, els núvols es tornessin pedres i les vinyes es convertissin en arbres! Un llarg petó va segellar aquella promesa d’amor etern. I amb el cor bategant ben fort, Tupinamburga la fetillera va abandonrar aquelles terres, mentre canalla, botiguers i senyores d’edat passejaven per fi amb total tranquil·litat pels carrers i places del poble poblàs.

Finalment, després de dies i nits de volar per sobre de prats i carenes, rius i llacs, Tupinamburga la fetillera es va retrobar amb els seus parents estimats. I junts van celebrar un gran aquelarre, amb potes de granota i caps de rata, sopes d’ulls i dents de drac… però alguna cosa havia canviat i ja no es divertia espantant la gent de la contrada ni trobava gustós convertir prínceps en gripaus… Tupinamburga la fetillera s’enyorava tant de les seves amigues i del seu estimat…
Els seus parents, estranyats, pensaven que estava encantada… no podien creure que no es comportés com una bruixa de veritat. I només feien que recordar-li: “Tu es une véritable sorcière! Tu ne peut pas être une autre chose! Ton destin est déjà écrit!”

Entre sospirs i sopes d’all passaven els mesos… fins que un bon dia, de pluja i sol, Tupinamburga la fetillera va recordar el regal especial que li havien fet les seves amigues. I en obrir la capsa de flors, de sobte, va sentir que el vent bufava ben fort i que les fulles començaven a cantar:

Plou i fa sol,
les bruixes es pentinen,
plou i fa sol,
les bruixes porten dol.

Una veu més intensa que una torrentada va cridar-la pel seu nom:
Tupinamburgaaaaaa la fetilleraaaaa, ets una bruixaaaaaa, no ho oblidis maaaaiiiii…

I de la capsa de flors van sortir mil rajos de llum platejada… hi havia un mirall i un respall! Què en faria? Per què li havien regalat aquells estris? Potser perquè sempre anava despentinda i amb els cabells esbullats?
De sobte, va sentir que una força de ben endins li feia prendre el raspall en una mà i en l’altra, el mirall. Oooohhh! La cançó se sentia més i més forta, el sol brillava amb més intensitat i la pluja es tornava fina i persistent transformant les gotes en perles d’aigua que adornaven els seus cabells… I va començar a pentinar-se i pentinar-se i a mirar-se al mirall fins que va descobrir que el mirall reflectia totes aquelles persones que l’estimaven tal com era: els seus parents, el noi ben plantat, les seves amigues les fades… i també la canalla, els botiguers i les senyores d’edat! Qui ho havia de dir!

I des d’aquell dia, Tupinamburga la fetillera es va sentir orgullosa de ser una bruixa entremaliada, amiga de fades i esglaiadora de canalla, i mai més no va sentir enyorança perquè per sempre més, anés on anés, podria sentir-se estimada…fes sol o pluja, neu o calamarsada, vent o brisa…

I catacric, catacrac, el conte s’ha acabat i tot això és tan veritat que potser mai no ha passat.


Vilafranca del Penedès, 12 de desembre de 2008.