"Catorze anys després d'haver-ne sortit, vaig tornar a Catalunya. Vaig passar el primer estiu en una casa solitària del Montseny. La pau i l'amplitud d'aquell paisatge em temptaven a no pensar més en coses tristes, a oblidar tot el que havia passat -al meu país i a Europa-, a reprendre la meva antiga vida, despreocupada de tot el que fos tràgic, amb ulls per mirar només els aspectes bonics del món i de la vida. Vaig comprendre que no m'alliberaria dels seus fantasmes fins a haver-ne donat testimoni en un llibre.
Confesso que mentre escrivia pensava en un públic determinat, perquè estic convençuda que hi ha públics per a tota mena de novel·les. Si jo pogués escollir el meu públic, l'escolliria entre gent senzilla i treballadora, entre gent que pena per guanyar-se la vida; gent que, si té memòria, ha de recordar èpoques no gaire llunyanes en què també els odis polítics i les rancúnies fanàtiques, o simplement els instints desenfrenats de certs criminals, portaven el dol i l'angúnia a les seves famílies. A tots els que han sofert a causa de l'odi, jo dedico aquest llibre.
No he cregut mai gaire en fronteres geogràfiques. Crec en fronteres morals, les quals de vegades ens separen d'un parent consanguini, mentre viceversa no existeixen entre nosaltres i un negre, un xinès o un polinesi. La pàtria de la bondat abraça tot el món. No per sabuda i per dita mil vegades, aquesta veritat deixa de ser una veritat eterna. "
"Com vaig descobrir Hernam" pròleg a Entre dos silencis [fragment]
Aucun commentaire:
Enregistrer un commentaire