Hi ha qui evita, com una pesta o un conjur,
l'excessiva transcendència del discurs:
el verb alat, la idea ignota
o, ras i curt,
tot allò que vagi més enllà
dels tràfecs quotidians.
N'hi ha, tanmateix, que diuen molt
-o poc- sense dir res.
Res a dir:
si diuen res.
Però n'hi ha també que ho afirmen
com un mèrit o una gràcia
en acord disminuït:
galls infatuats en el corral
de l'estupidesa i la buidor;
o, pitjor encara, intel·ligentment malignes
per quatre monedes rovellades
i una mica de brillantor a un ego trist.
El retaule podria titular-se
la ignorància és atrevida
o el modus vivendi de la inanitat:
condició postmoderna
amb la immanència del vent
que no destorba l'oïda,
o agitació d'àlbers rere la tanca
que és entrevista en el llindar
d'allò evident que mai no ho és.
Qui no mira més enllà
-o qui no veu més coses
en l'aparença del visible-
no pot dir-se, mai, poeta.
Allò senzill, altrament, sempre és
allò transcendent:
tothom pot veure-ho
si té els ulls de mirar.
O si captura, obsés,
la visió fugissera i resplendent.
Perquè mai s'ha de confondre
la pròpia incompetència
amb un cànon esbravat:
aquí, o a Sant Petersburg,
el vi dolent rebaixat amb gasosa
és beuratge peleón de quatre xavos.
I poca cosa més.
Així doncs, que cadascú es qualifiqui a si mateix
com més li plagui.
I que la mentida esdevingui el flagell
de la pròpia impotència.
Encara que això soni, d'entrada,
massa transcendent.
Lluís Calvo
