11/04/2010

Bocins de vida


Vivim tots dos en un mateix cos,
i no sabem res l'un de l'altre.
Els somnis et dibuixen amb el traç
lleu de les coses velades perquè
hi hagi espai per al somni i la inquietud.
T'he perdut tantes vegades,
alguna de real i moltes d'imaginades,
que m'aferro al malestar com el nàufrag
a la fusta que mig sura i mig s'enfonsa.
És tanta la incertesa d'aquests dies
que la vida se'm fragmenta en bocins cada matí
per digerir-la millor.

05/03/2010

De nou


I de nou, torno a ser plena,
amb l'experiència que ofega l'alegria
pel que pugui venir.
És tan dolça la innocència
que quan es perd
fins i tot les cantonades s'afilen i et fereixen.
És el moment de viure amb el cor fred.

16/02/2010

Ara que s'ha acabat una etapa professional dura, amb moltes tensions i poques alegries, m'adono que ara hauria de ser el moment de gaudir del que hem aconseguit les persones que hi hem treballat. Resulta, però, que comprovo com els mèrits, la glòria, la potestat per parlar d'un projecte que ens ha costat molt, a moltes persones que ens hi hem entregat en cos i ànima, recau en una colla de "professionals" que ni tan sols han estat bons per preguntar-nos res. És a dir, que dubto que tinguin el coneixement profund sobre aspectes que difícilment algú pot conèixer si no s'hi ha trencat les banyes diàriament.

Sort que la gent del gremi coneix perfectament com són les coses i que no s'empassen que aquesta obra hagi estat feta per quatre funcionaris. De totes maneres, només ens queda pendent una tema de reconeixement legal: els crèdits. Resulta penós, per no dir una altra cosa, que un òrgan de l'Adminstració pública sigui reticent a reconèixer un fet que per dret és del tot inqüestionable. Possiblement, com que tot forma part de la política més estèril i alienada, els reca que els veritables constructors d'aquesta catedral siguin reconeguts per sobre d'ideòlegs amb aspiracions abstractes i irreals.

Esperem que el temps ens doni la raó i que el reconeixement públic se'ns atorgui com és de justícia.

05/02/2010

La cuna vacía


Fa unes setmanes vaig trobar un llibre la lectura del qual ha estat una cura i un repòs espiritual. Es titula La cuna vacía de M. Àngels Claramunt, Mónica Álvarez, Rosa Jové i Emilio Santos, La Esfera de los Libros, 2009.
No es tracta de cap llibre d'autoajuda, sinó que explica des de diversos punts de vista l'experiència d'un abortament espontani en qualsevol moment de l'embaràs. Caldria que fos considerat com un manual que haurien d'oferir a tota dona i a les persones que vulguin acompanyar-la en el procés de dol. El contingut del llibre és un decàleg de tota la informació que no disposem quan passem per aquest tràngol, la desperació que suposa no saber el perquè, el què cal fer a partir de llavors, com afrontar la tristesa i com els altres reben aquesta situació. En una societat en què no hi ha cultura del dol, en què la mort perinatal no rep l'atenció psicològica adequada, aquest llibre és una alegria per a l'ànima i la ment.

"Las pérdidas perinatales son en la actualidad un tema tabú. En el siglo XXI, cuando los asuntos relacionados con la sexualidad y la reproducción son de interés general y creciente, el aborto sigue relegado al silencio. Acaso tiene mucho que ver con el hecho de que estamos hablando de muerte, el gran tema pendiente de nuestro tiempo. El aborto es sangre, dolor, sexo y muerte. Es fracaso. Y nuestra sociedad teme, intenta escabullirse, mirar para otro lado para deshacerse de la carga que estos conceptos suponen. El aborto es un tema que sigui relegado a la sombra; al terreno de los temas censurados de manera latente, al tabú." (p. 24)

04/02/2010

Trencaclosques

Aviat, les peces del trencaclosques
tornaran a barrejar-se
i hauré d'encaixar de nou
en algun forat, que ja no sé si
serà feta a mida, per restar-hi
fins a la propera batzegada.
Cada vegada perdo més les formes
i l'experiència em fa ser feixuga
per acoplar-me ràpid a un buit estrany.
Potser ja és hora de deixar de ser una peça
i convertir-me en arrel.

24/11/2009

19 de novembre de 2009

L’alarma va arribar de sobte. Anava amb el temps just per agafar el tren, encara li faltava pentinar-se, repassar si havia pres el mòbil, les ulleres de sol, el mocador del coll… i de cop, abans d’obrir la porta de casa, torna enrere per anar al lavabo. Mentre es relaxa buidant la bufeta ja pensa que a la tarda podria començar a mirar vestits, de cintura ampla, això sí, perquè aviat ho necessitarà i… el paper tacat de sang… Esglai, desconcert, palpitacions… L’estómac es contrau i perd l’alè buscant el mòbil. Vol trucar al seu marit, perquè vingui volant per portar-la a l’hospital. Les paraules surten tremoloses mentre corre pel passadís de casa amb les cames nues, no sap on ha deixat els pantalons, buscant alguna cosa que no pot trobar… El temps es dilata i els minuts s’aturen bruscament a cada mirada. Soroll de claus i s’obre la porta. Ella s’agafa el ventre amb les mans perquè no sap com suportar el dolor que sent a tota l’ànima. Arriben a l’hospital i la vida no s’atura, ni tampoc no s’obren les portes de bat a bat com voldria. Tot té una urgència, tot és relatiu. Ploren abraçats. Ella sap que avui és l’inici del final. L’angoixa prepara el cos per patir i anestesia els sentits pel que vindrà.
Oberta de cames, la doctora explora i li parla com si ella fos al seu davant, dins l’úter que sagna. Només és capaç de caçar al vol paraules inconnexes: “sang antiga”, “desestructurat”, “improbabilitat”... Algú li hauria de dir que atendre pacients d’urgència no és solament saber parlar del seu cos. Surt amb llàgrimes als ulls i un paper on ho explica tot. La paraula “amenaça” sembla devorar la resta de paraules escrites.
Repòs absolut. Un nou dia amb incertesa. Tot sembla normal, però no ho és. Intenta distreure’s, pensar que només ha estat un contratemps, que no sent dolor físic, que el repòs serà beneficiós. La mare truca, es tranquil·litzen mútuament, tot sembla que torna a reposar. I de cop, ganes de seure al vàter. L’instint apareix d’una revolada i pren un tros de paper: cau una massa sangonosa i una altra i una altra… la sang s’escola avall. Truca a sa mare: se’n va a l’hospital. Truca al seu marit, comunica, no està disponible. Un missatge al mòbil. Es trobaran allà.
Condueix tranquil·la. Ningú no sospita que acaba de perdre la il·lusió de la seva vida al vàter de casa. L’angoixa ha desaparegut i la sang, freda, continua el seu curs. A l’hospital, seu esperant el seu torn. Ho ha dit ben clar, el motiu de la urgència, sense tremolar. Quan passa a la consulta, encara volen que vagi una altra vegada al lavabo per omplir una proveta amb una mostra d’orina. El color de la sang és omnipresent. És tan escandalosa, la sang, i ella té tanta pixera, que ha de fer mans i mànigues per evitar vessar-ho tot. En el procés d’omplir i vessar, veu restes de teixit que s’escolen per la pica. Per uns segons pensa a recollir-los, però de seguida s’adona que no té res, només les mans, per fer-ho.
De nou, la mateixa consulta. És la segona vegada que es despulla de cintura avall i ja sap què ha de fer sense que ningú no li ho digui. Ara, fins i tot, pot llegir els cartells a la paret, per al personal mèdic, o sentir les converses de les infermes, de la doctora sobre l’instrumental mèdic… Com que és un hospital universitari, el seu cas és un exemple pràctic del que deuen aprendre els estudiants de medicina als llibres. No sap, però, si també s’hi fa referència al dol, a l’angoixa, a la por… De tot se n’aprèn, pensa.
Surt amb receptes i un informe. El llegeix i no comprèn com es pot resumir tot el que li ha passat en una sola línia. Tot es pot reduir fins al no-res. Com la vida que portava dins.
Al dia següent la serenor es trenca en mil bocins. A estones plora fluixet i a estones l’assalta un plor convuls, cridaner, que no sap controlar. Busca refugi al llit, al sofà, pren cures farmacològiques, florals, herbals… rep trucades de suport, es desconcentra sense adonar-se’n, menja sense gana i demana en silenci tornar a la normalitat.
Després, el cap de setmana, i de nou, s’incorpora a la feina. Per alguns és aviat, per altres, un signe de fortalesa. Ella només sap que no vol continuar escrutant el sostre blanc de l’habitació. La vida, diuen, continua, que ja veurà com aviat s’hi queda de nou. Només dos o tres mesos i a buscar… ella que ja ho havia trobat.
D’aquí un mes tindrà un any per estrenar. I a l’inici de l’estiu, potser, haurà de fer el cor encara més fort. Però sap que perquè tot arribi, li cal començar de nou. De moment, es concentra a fer fora la por.

24/10/2009

50 anys de la mort de Carles Riba

V

Pura en la solitud i en l'hora lenta, una dona
fa lliscà', amb moviment d'arbre o de crit amorós,
al llarg dolç dels braços alçats, la túnica. Mentre
brilla ja el tors secret, resta captiva en el lli,
dalt, la testa. Un instant o dos. Ah! ¿són prou perquè es trenqui
foscament el lligam entre la bella i aquest
tímid juny que d'ella, nua dins l'ona, esperava
joia i impuls fluvial per a perfer-se? ¿Han estat
prou, que tu, imponderable cosa d'or i mirada,
testa, flor dreta, en surts vaga -i talment reguardant,
ara, els no-res del silenci que eren adés venturosos
còmplices? Un cucut canta de sobte, innocent.
Ella somriu. La sang juvenil del món torna a córrer,
salta, brusca, amb el salt de la magnífica, i va
temps avall, cap a sols més madurs -i ella neda, oh ritme!
cap a l'estiu excessiu- ella i els déus i els meus ulls!

"La quarta Elegia és el comentari líric d'una cosa vista. Tothom qui la conegui, o si no el qui la senti per primera vegada, veurà de què es tracta. Estava jo una tarda, em penso que era pels volts de Pasqua, a la vora del riuet que travessava el nostre bosc i una noia, en una barca, amb una senzillesa adorable, es va treure la roba i es va llençar al riu, a nedar. L'Elegia recull, amb tota la seva força simbòlica, aquesta relació entre el ser humà i la naturalesa."
"Carles Riba presenta les Elegies", Serra d'Or, agost de 1976.