L’alarma va arribar de sobte. Anava amb el temps just per agafar el tren, encara li faltava pentinar-se, repassar si havia pres el mòbil, les ulleres de sol, el mocador del coll… i de cop, abans d’obrir la porta de casa, torna enrere per anar al lavabo. Mentre es relaxa buidant la bufeta ja pensa que a la tarda podria començar a mirar vestits, de cintura ampla, això sí, perquè aviat ho necessitarà i… el paper tacat de sang… Esglai, desconcert, palpitacions… L’estómac es contrau i perd l’alè buscant el mòbil. Vol trucar al seu marit, perquè vingui volant per portar-la a l’hospital. Les paraules surten tremoloses mentre corre pel passadís de casa amb les cames nues, no sap on ha deixat els pantalons, buscant alguna cosa que no pot trobar… El temps es dilata i els minuts s’aturen bruscament a cada mirada. Soroll de claus i s’obre la porta. Ella s’agafa el ventre amb les mans perquè no sap com suportar el dolor que sent a tota l’ànima. Arriben a l’hospital i la vida no s’atura, ni tampoc no s’obren les portes de bat a bat com voldria. Tot té una urgència, tot és relatiu. Ploren abraçats. Ella sap que avui és l’inici del final. L’angoixa prepara el cos per patir i anestesia els sentits pel que vindrà.
Oberta de cames, la doctora explora i li parla com si ella fos al seu davant, dins l’úter que sagna. Només és capaç de caçar al vol paraules inconnexes: “sang antiga”, “desestructurat”, “improbabilitat”... Algú li hauria de dir que atendre pacients d’urgència no és solament saber parlar del seu cos. Surt amb llàgrimes als ulls i un paper on ho explica tot. La paraula “amenaça” sembla devorar la resta de paraules escrites.
Repòs absolut. Un nou dia amb incertesa. Tot sembla normal, però no ho és. Intenta distreure’s, pensar que només ha estat un contratemps, que no sent dolor físic, que el repòs serà beneficiós. La mare truca, es tranquil·litzen mútuament, tot sembla que torna a reposar. I de cop, ganes de seure al vàter. L’instint apareix d’una revolada i pren un tros de paper: cau una massa sangonosa i una altra i una altra… la sang s’escola avall. Truca a sa mare: se’n va a l’hospital. Truca al seu marit, comunica, no està disponible. Un missatge al mòbil. Es trobaran allà.
Condueix tranquil·la. Ningú no sospita que acaba de perdre la il·lusió de la seva vida al vàter de casa. L’angoixa ha desaparegut i la sang, freda, continua el seu curs. A l’hospital, seu esperant el seu torn. Ho ha dit ben clar, el motiu de la urgència, sense tremolar. Quan passa a la consulta, encara volen que vagi una altra vegada al lavabo per omplir una proveta amb una mostra d’orina. El color de la sang és omnipresent. És tan escandalosa, la sang, i ella té tanta pixera, que ha de fer mans i mànigues per evitar vessar-ho tot. En el procés d’omplir i vessar, veu restes de teixit que s’escolen per la pica. Per uns segons pensa a recollir-los, però de seguida s’adona que no té res, només les mans, per fer-ho.
De nou, la mateixa consulta. És la segona vegada que es despulla de cintura avall i ja sap què ha de fer sense que ningú no li ho digui. Ara, fins i tot, pot llegir els cartells a la paret, per al personal mèdic, o sentir les converses de les infermes, de la doctora sobre l’instrumental mèdic… Com que és un hospital universitari, el seu cas és un exemple pràctic del que deuen aprendre els estudiants de medicina als llibres. No sap, però, si també s’hi fa referència al dol, a l’angoixa, a la por… De tot se n’aprèn, pensa.
Surt amb receptes i un informe. El llegeix i no comprèn com es pot resumir tot el que li ha passat en una sola línia. Tot es pot reduir fins al no-res. Com la vida que portava dins.
Al dia següent la serenor es trenca en mil bocins. A estones plora fluixet i a estones l’assalta un plor convuls, cridaner, que no sap controlar. Busca refugi al llit, al sofà, pren cures farmacològiques, florals, herbals… rep trucades de suport, es desconcentra sense adonar-se’n, menja sense gana i demana en silenci tornar a la normalitat.
Després, el cap de setmana, i de nou, s’incorpora a la feina. Per alguns és aviat, per altres, un signe de fortalesa. Ella només sap que no vol continuar escrutant el sostre blanc de l’habitació. La vida, diuen, continua, que ja veurà com aviat s’hi queda de nou. Només dos o tres mesos i a buscar… ella que ja ho havia trobat.
D’aquí un mes tindrà un any per estrenar. I a l’inici de l’estiu, potser, haurà de fer el cor encara més fort. Però sap que perquè tot arribi, li cal començar de nou. De moment, es concentra a fer fora la por.
L’alarma va arribar de sobte. Anava amb el temps just per agafar el tren, encara li faltava pentinar-se, repassar si havia pres el mòbil, les ulleres de sol, el mocador del coll… i de cop, abans d’obrir la porta de casa, torna enrere per anar al lavabo. Mentre es relaxa buidant la bufeta ja pensa que a la tarda podria començar a mirar vestits, de cintura ampla, això sí, perquè aviat ho necessitarà i… el paper tacat de sang… Esglai, desconcert, palpitacions… L’estómac es contrau i perd l’alè buscant el mòbil. Vol trucar al seu marit, perquè vingui volant per portar-la a l’hospital. Les paraules surten tremoloses mentre corre pel passadís de casa amb les cames nues, no sap on ha deixat els pantalons, buscant alguna cosa que no pot trobar… El temps es dilata i els minuts s’aturen bruscament a cada mirada. Soroll de claus i s’obre la porta. Ella s’agafa el ventre amb les mans perquè no sap com suportar el dolor que sent a tota l’ànima. Arriben a l’hospital i la vida no s’atura, ni tampoc no s’obren les portes de bat a bat com voldria. Tot té una urgència, tot és relatiu. Ploren abraçats. Ella sap que avui és l’inici del final. L’angoixa prepara el cos per patir i anestesia els sentits pel que vindrà. 