Kensington

La llum de l'estiu nòrdic és immensa,
i aquelles tardes que no moren mai.
Com la pau de després. Quan elles diuen
gairebé el vell secret que cerquem sempre
per camins nous.
I ella parla, i em diu
les imatges que amb ella fan camí:
el camí seu, tant lent, per on la meno
fins al cim.
"Sempre em sembla que em transformo.
No sabràs mai les coses que em fas creure,
cos meu. Una vegada, vaig ser Kensington,
aquesta estesa de carrers retorts,
clars de llum sense sol. I fa un moment
et dic que m'he tornat una flor groga."
D'imaginar floral, a mi m'és fàcil.
Du bist wie eine Blume, i a la mà
tinc encara un record de flor carnívora,
la cosa que es va obrint fins a una flor
de carn humida, corol.la desclosa
vasta increïblement, perquè, insecte,
m'hi doni. Dic:
"Et tornes una flor,
i tot el cos et puja cap aquí."
M'he torçat. Pura llum. Tots els dibuixos
que sé calcar no valen. Corregeix:
"No, si la flor no compta. És que era tota
groga. Te m'he tornat una flor groga."

Gabriel Ferrater (1922-1972)

Encomana el català!

Es pot encomanar una llengua com qui encomana un constipat?

Francament, si la política lingüística d'aquest país creu que així es pot estendre l'ús social del català és que hi ha alguna cosa que no va bé.

Els catalanoparlants canvien de llengua a la mínima, cert. Però algú creu que després de veure l'anunci els telespectadors retindran el missatge? Em sembla que l'efecte fa perdre valor a les paraules.

i mentrestant les grans accions passen a un segon pla...

http://www.gencat.cat/llengua/encomanaelcatala/

La història d'una nit en terra comuna...

Deu ser la pluja, que fa caure els records a dojo. Per casualitat, com si el món s'aturés per deixar-nos trobar, comencem a explicar-nos la vida, els trossets de vida que són explicables amb quatre paraules, les primeres que vénen al cap. I no sabria dir-te quan els records ens transporten a unes hores d'uns dies en què el sol escalfava ja amb força. Vam viure de pressa: la mort que atrapava la malaltia, l'amor que superava la passió, el dolor que esgarrapava l'amistat... Tot era un remolí d'històries entrecreuades... i vam viure així, plegats, dies de transició. I per això vam viure moments dignes de record, puntes d'estels il·luminant-nos les mans.

Commune présence


Tu es pressé d'écrire,
Comme si tu étais en retard sur la vie.
S'il en est ainsi fais cortège à tes sources.
Hâte-toi.
Hâte-toi de transmettre
Ta part de merveilleux de rébellion de bienfaisance.
Effectivement tu es en retard sur la vie,
La vie inexprimable,
La seule en fin de compte à laquelle tu acceptes de t'unir,
Celle qui t'est refusée chaque jour par les êtres et par les choses,
Dont tu obtiens péniblement de-ci de-là quelques fragments décharnés
Au bout de combats sans merci.
Hors d'elle, tout n'est qu'agonie soumise, fin grossière.
Si tu rencontres la mort durant ton labeur,
Reçois-là comme la nuque en sueur trouve bon le mouchoir aride,
En t'inclinant.
Si tu veux rire,
Offre ta soumission,
Jamais tes armes.
Tu as été créé pour des moments peu communs.
Modifie-toi, disparais sans regret
Au gré de la rigueur suave.
Quartier suivant quartier la liquidation du monde se poursuit
Sans interruption,
Sans égarement.


Essaime la poussière
Nul ne décèlera votre union.


René Char

Post-poema

Guillem Viladot, "Post-poema", 1968.

De crisi actual i futures

Quedar-se sense feina és un drama avui en moltes cases. Tremola el terra quan perds l'establitat econòmica, perquè tothom té una hipoteca o un lloguer per pagar, unes despeses mensuals, unes obligacions familiars... I tot s'ensorra per les maleïdes crisis cícliques d'un sistema capitalista que no entén d'humanitat ni de qualitat de vida.

És greu el que estem patint. No solament perquè estem a la mercè d'uns pocs que decideixen el nostre futur, sinó perquè ja no hi ha confiança en res ni en ningú: tot és inestable, tot pot ensorrar-se quan menys t'ho esperes...

Diuen que l'entorn familiar pot fer de coixí en situacions així. Jo em pregunto quina mena de coixí podem esperar si la pèrdua d'ingressos s'estén per totes les llars.

D'aquí uns anys, la població s'envellirà tant que només seran quatre els qui treballin. Com farem front a una nova crisi, llavors?

Humans

No sé si aquest món és fet perquè els humans l'habitem. Nosaltres, que tot ho envaïm, ho canviem, ho manipulem, ho desfem... que transformem les persones, les coses, els paisatges, l'aire i l'horitzó, no tenim aturador conegut. Només la malaltia i la guerra ens maten. Dues xacres que nosaltres alimentem, volent o no.